Tot el que no hagués estat pujar hauria sigut un fracàs i, tot i que va costar, probablement més del compte, al final es va aconseguir arribar-hi a temps i, amb patiment inclòs, es va pujar. El Centre d’Esports Sabadell ha recuperat la categoria perduda fa un any i, després d’un pas molt complicat per Segona RFEF, ha tornat a Primera RFEF, el tercer esglaó del futbol espanyol. D’aquesta manera, les tres vegades que el club ha caigut fins a la quarta categoria n’ha tingut prou amb una temporada per recuperar, encara que no fos senzill, la posició perduda. I ara el que toca és, tenint molt present tot el que s’ha fet malament en el passat per no tornar a caure en els mateixos errors, mirar cap al futur amb rigor i seriositat per poder plantejar i assolir objectius més ambiciosos.
Estabilitzada la situació econòmica i social de l’entitat gràcies als mandats d’Esteve Calzada i Pau Morilla-Giner i al compromís del màxim accionista del club, el nord-americà Adam Rothstein, la parcel·la esportiva ha estat l’assignatura pendent. Cal esperar, però, que un cop que sembla que les coses s’han començat a fer mínimament bé la tendència canviï i d’ara endavant arribin els resultats que tant s’han resistit a complementar la bona feina feta als despatxos. En aquest sentit, és bàsica i fonamental la continuïtat tant de la columna vertebral de la plantilla, perquè és absolutament impossible fer un equip amb garanties de res si cada temporada s’ha de començar des de zero, com de l’aposta pel futbol base, perquè és una manera de tenir jugadors joves de qualitat i amb molta projecció.
El problema és que aquesta classe de futbolistes no duren gaire a les files del Centre d’Esports Sabadell, perquè quan despunten una mica, hi ha un club de més nivell i de més potencial econòmic que se’ls emporta. Que actualment un jugador pugui passar tota la vida esportiva a l’equip és pràcticament una quimera, a diferència del que en el seu dia va fer Lino, el jugador que més partits ha disputat amb la samarreta arlequinada, que va desenvolupar tota la trajectòria futbolística des de baix fins a Primera Divisió al Centre d’Esports Sabadell. Lino Gutiérrez, de Sabadell i del Sabadell, s’ha convertit en una llegenda i hauria de ser l’exemple a seguir per a aquests jugadors joves que surten del planter, però que en alguns casos, llastimosament, prefereixen anar-se’n per quatre duros més a vegades a un club de la mateixa categoria en lloc de mantenir-se a l’entitat.
Els temps han canviat respecte de l’època que Lino vestia d’arlequinat i no hi ha dubte que ara en molts casos els jugadors estan mal aconsellats, o es deixen mal aconsellar pels seus representants, que només valoren el dring de la caixa. Per això és important que, a partir d’ara, el club continuï escalant posicions, fins a retornar al futbol professional, que és el lloc d’on mai més no s’hauria de moure. Això significa ser com a mínim a Segona Divisió, des d’on es té l’opció de tornar a pujar a Primera, que és una fita ara llunyana, però a la qual no s’ha de renunciar. Perquè com més amunt estigui l’entitat, més fàcil ho tindrà per retenir els jugadors joves que ara se li escapen de les mans. I per això el patit ascens a Primera RFEF està també, en part, dedicat a qui fa un any van deixar penjat l’equip quan més els necessitava –els “herois del descens”– i a qui durant el periple per la Segona RFEF han desitjat veure el club enfonsat en el fang, amb l’esperança que cap d’ells no torni a aparèixer mai més a la Nova Creu Alta.
Com diu el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, ara el que li cal al Centre d’Esports Sabadell és “anar més lluny, sempre molt més lluny”. Perquè, malgrat tot, el pas enrere de fa un any es podrà donar al final per bo si serveix efectivament per fer un salt endavant [veure el Diari de Sabadell del 6-7-2024]. I sense límits.