[Josep Gisbert, Periodista]
Un antic capità de l’exèrcit de la república deia que la grandesa de la democràcia és que dona veu fins i tot als que la volen destruir, que aquesta és la gran diferència amb la dictadura. Silenciar, per tant, algú és trair la democràcia, és abraçar la dictadura, és posar-se a la mateixa alçada dels règims autoritaris. Això és el que passa quan en sistemes teòricament democràtics es pretén invisibilitzar un discurs que desagrada o qüestiona l’establishment amb l’excusa que és d’extrema dreta.
I això és el que passa a Espanya amb Vox o a Catalunya amb Aliança Catalana, que se’ls penja l’etiqueta d’ultradreta i ja està tot resolt. Cal no confondre extrema dreta amb apologia del nazisme o amb negació de l’Holocaust– a Espanya, amb apologia del feixisme o del franquisme o del terrorisme–, encara que sovint una cosa vagi vinculada a l’altra. Al món civilitzat aquests comportaments estan perseguits i penats. A Espanya no se sap, perquè tot just ara el govern de Pedro Sánchez es despenja anunciant que tancarà la Fundación Francisco Franco, dedicada a l’enaltiment de la figura del dictador, gairebé cinquanta anys després de la seva mort.
Però a l’extrema dreta, agradi més o agradi menys, no se la pot fer callar, no se li pot aplicar cap cordó sanitari, perquè, a més de ser absolutament contrari a tots els principis democràtics, acostuma a generar l’efecte contrari. És allò que el que és prohibit és el que és més desitjat. La ultradreta també creix perquè els partits clàssics, tant de dretes com d’esquerres –però sobretot aquests últims–, han dimitit les seves responsabilitats a l’hora de fer front a problemes delicats com la immigració, l’habitatge, la pobresa… i li han deixat el camp lliure per instal·lar-s’hi sense oposició. Gràcies a tot plegat Vox s’ha fet gran a Espanya, i ho ha fet com una força descaradament feixista que nega la violència masclista i odia, entre d’altres, els catalans. Però no per això se li ha de tallar la veu. S’ha de deixar que s’expliqui, i que cadascú s’hi aproximi d’acord amb la seva consciència. La millor solució és no fer-li cas, però no prohibir-li res.
És per tot això que tampoc no té cap sentit el buit que a Catalunya se li fa a Aliança Catalana, que resulta que és d’extrema dreta perquè el wokisme ho ha decretat així, però sense que ningú s’hagi pres ni tan sols la molèstia de llegir el seu programa polític. És el que, tristament, va passar no fa gaire a Sabadell, quan la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va vetar una trobada amb membres del partit de Sílvia Orriols que la secció local de la mateixa ANC havia organitzat dintre d’un cicle amb representants de les forces independentistes que es presenten a les eleccions del dia 12. En saber que Aliança Catalana hi participava, ERC i la CUP se’n van despenjar i finalment la direcció de l’ANC va tallar el finançament per poder celebrar els actes. Tot molt democràtic.
La de Sílvia Orriols és una formació independentista que parla desacomplexadament del problema de la immigració, de la necessitat de controlar-la, de perseguir la immigració il·legal i d’actuar contra el radicalisme i l’integrisme islàmic, que relaciona amb inseguretat ciutadana i terrorisme. I la defensa de l’economia de mercat, l’enfortiment de l’estat del benestar, la protecció de la diversitat LGBTI, el respecte a la propietat privada o la igualtat en drets i deures davant la llei completen, entre altres principis de caràcter liberal, el full de ruta del partit. Si tot això converteix Aliança Catalana en una força d’ultradreta, ja ho decidirà cadascú. Però el que no és acceptable és impedir-li que s’expressi i negar al ciutadà la possibilitat d’escoltar-lo i de procedir en conseqüència després de saber què diu. I encara ho és menys que tot plegat es faci, en nom de la democràcia, vulnerant els principis democràtics més elementals. Perquè, a sobre, demonitzant-la, li fan la campanya de franc.
