[Francesc Camps Palou, arquitecte, comissari d’Arquitectura en Públic]
Que els sabadellencs ens mostrem vehements quan defensem casa nostra és conegut. I que tenim tendència a flagel·lar-nos davant dels propis, també. Aquesta rara i especial pràctica ens porta a percebre el lloc d’on som de manera espessa i alhora un punt histriònica. Vivim amb això i no ens cansa, sembla. Però ens perdem coses.
D’altra banda, tenim una alta atracció pel cosmopolitisme. Molts conciutadans coneixen racons del planeta exageradament llunyans, i una consciència del que és divers i exòtic envejables. Però sembla que, en general, no estimula gaire aprofundir en el que és proper. La mateixa ciutat, la física. Ens entusiasma el concepte, però ens oblidem de la cosa, del que tenim davant. Rar.
D’aquí ve aquella vella diferència entre veure i mirar. Veiem el que veiem cada dia, però no ho acabem de mirar bé. Probablement, sigui una qüestió d’aplicació de la profunditat no prou resolta, de la mateixa manera que sovint no s’aprofundeix en el que entenem per cultura i tot el que acull.
Això sol ser el que passa amb el que és físic que ens envolta. La ciutat, l’arquitectura, siguin passades o contemporànies, estigui a primera línia o amagada, siguin edificis o espais urbans –que també son part del patrimoni arquitectònic–.
Tenim tendència a considerar un esdeveniment o objecte cultural com la feliç coincidència –transmissible i mostrable– del que és tangible amb el que és intangible. Fins i tot aquelles expressions i manifestacions que considerem patrimoni immaterial permeten una lectura de materialitat. Però sovint l’arquitectura es queda relegada a objecte-tramoia, quan és un perfecte exemple d’aquest maridatge de recursos més o menys tàctils i més o menys vaporosos, però enormement poderosos. Pot ser que la seva percepció llunyana i aparentment desconnectada de la manera de mirar de qui passa pel seu costat vingui d’una deficient manera de mostrar-la i, per tant, de transmetre-la. Potser la seva presència, pesada pel que fa a tones i rotunditat, imposa una distància difícil de vèncer. I és cert també i, per descomptat, que la ciutat que ens acompanya diàriament és fons, però també relat arquitectònic. Civil, cultural, polític.
Per què és determinant aquesta disciplina? Perquè és propera a la nostra pell i a la nostra consciència. Altra vegada tangibles i l’oposat. És l’escena de les nostres vides i la construcció dels nostres inconscients plens de vivències, i el repositori de records que, si bé sovint tendeixen a la mitificació, són el que recurrentment ens ancora a la nostra infantesa viva. L’arquitectura de la nostra ciutat vesteix i basteix. Cada lloc és un lloc en el nostre inconscient, per a bé i per a mal, també, però és el nostre fons, al qual recorrem quan necessitem refugiar-nos en les indestructibles antiguitats felices.
Aprendre a mirar l’arquitectura és aprendre a veure-hi, i també a viure-hi diferent. Aprendre a llegir la gramàtica de la nostra escena vital és aprendre a reconstruir-la i a ser-ne crítics, com a societat. Cada ciutat ha d’explicar la seva forma única i el seu relat singular –de manera atemporal– perquè constitueix la seva identitat com a fenomen humà. Sabadell està format per infinits llocs únics que denoten i proporcionen pertinences úniques. Expliquem-les i passegem-les. Les veurem més.
Des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya fa temps que posem el focus sobre l’espai, com a matèria primera, i qui el pensa i el crea, com a fets i agents sense temps, universals.
El programa Arquitectura en Públic impulsat per la nostra entitat, en el context de la Capitalitat de la Cultura Catalana que Sabadell ostenta, ens ha esperonat a posar sobre la taula com aquesta disciplina, com a expressió cultural en el com i en el què, relliga multitud d’aspectes relacionats amb el que és quotidià.
Posem a disposició de la ciutadania reflexions, relats, mirades expertes, mons aparentment invisibles amb l’arquitectura com a lligam principal. Les accions se centraran a “obrir”, sigui el coneixement, la festa o la mostra d’aquest apassionant món i l’ofici que l’impulsa.
