Hi ha decepcions que fan mal. Però n’hi ha que ens fan pensar. Quan un filòsof travessa la línia que separa la teoria de la política, sovint no ho fa per ambició, sinó per convicció. Però gairebé sempre n’acaba tornant ferit.
Plató ja ho va viure fa vint-i-cinc segles. L’autor de La República havia traçat el somni d’un govern just, fonamentat en la raó i la veritat. En aquell diàleg fundacional del pensament occidental, Plató imaginava una ciutat governada per filòsofs, on el poder no servia per imposar-se, sinó per sostenir un ordre moral. Però quan va intentar aplicar aquestes idees al món real —primer com a conseller a Siracusa i després, intentant influir al jove Dionís—, va topar amb la duresa del poder despòtic, l’interès personal i la traïció. En va sortir humiliat. I aquell qui havia somiat amb el bé com a principi rector del govern va haver d’acceptar que el poder, massa sovint, no dialoga amb la veritat sinó amb la força.
Molts segles més tard, Michael Ignatieff va viure una decepció semblant. Catedràtic a Harvard, escriptor refinat, pensador liberal, va decidir entrar al món de la política al Canadà, convençut que podia servir millor el seu país des del compromís directe. Va acabar derrotat. I va escriure Fuego y ceniza, un llibre que no és només una crònica del fracàs, sinó una meditació sobre el preu de la responsabilitat. No es tracta de victimització, sinó d’una afirmació serena: la política t’exposa, et desgasta, però també et revela: t’obliga a mirar de cara qui ets en realitat. T’obliga a decidir, a renunciar, a sostenir contradiccions. I en això encara hi ha alguna forma de noblesa.
Plató i Ignatieff no comparteixen ni època ni context. Però sí una mateixa constatació: la política és una activitat noble, però brutalment decebedora. I la distància entre el que hauria de ser i el que és acaba provocant un altíssim cost humà, intel·lectual i moral. No és una patologia del nostre temps. És la condició mateixa de la política.
A l’antiguitat, ètica i política no s’oposaven. L’ethos grec no era una teoria moral, sinó una manera de viure. La virtut política era inseparable de la virtut personal. El governant havia de ser savi i just perquè no hi havia altra manera de governar bé. Però el segle XVI, Maquiavel trenca aquest vincle. A El Príncep, escriu que el poder no es manté amb bondat, sinó amb astúcia i força. Que cal saber ser lleó i guineu. Que el governant ha de semblar virtuós, però no ha d’estar sotmès a la virtut. És, doncs, el naixement d’una altra lògica: el realisme polític. No com a exaltació del mal, sinó com a reconeixement que el poder opera amb regles pròpies.
Aquest realisme el recull, ja el segle XX, Max Weber. A La política com a vocació, escriu que el polític viu entre dues ètiques que gairebé mai coincideixen: la de la convicció —actuar segons els valors propis— i la de la responsabilitat —preveure les conseqüències dels actes. Governar, diu, no és aplicar principis purs, sinó sostenir contradiccions. Escollir entre mals menors. Suportar el pes del dubte. Fer política, per Weber, és una tasca per a esperits que no s’espanten davant la complexitat.
Aquests dies, davant el cas que sacseja el govern espanyol —el triangle fosc d’Ábalos, Cerdán i Koldo—, tornem a ensopegar amb aquesta mateixa ferida. No és només un cas de corrupció, és el símptoma d’un sistema que ha après a conviure en l’opacitat: en què la lleialtat s’imposa per damunt de la veritat, el silenci es consolida com a estratègia i el lideratge es veu reduït a la gestió d’una decepció.
Però malgrat tot, cal defensar la política per la seva capacitat de sostenir un sentit, fins i tot quan les condicions són adverses. Com diu Ignatieff, “la política no consisteix a tenir raó, sinó a prendre decisions difícils davant d’un públic que sovint no et perdonarà res”. És aquesta exigència, aquest risc, el que la fa noble.
I potser també fecunda. En una de les imatges més belles del seu llibre, Ignatieff recorda com el seu pare, a casa, recollia les cendres de la llar de foc i les escampava al peu dels rosers del jardí. Aquella pols aparentment innòcua i estèril fertilitzava la terra. I els rosers, cada primavera, tornaven a florir. Potser això és el que ens deixa la política quan el foc s’ha apagat: no pas una promesa, sinó unes cendres plenes de memòria, que poden nodrir el naixement d’un nou projecte, si acceptem les cicatrius i no oblidem d’on venim. Perquè si renunciem del tot a la política, aleshores sí que només ens quedaran les cendres.