Vivim com mengem

Normalment menjo cireres com qui menja pipes, i tan aviat me’n foto mitja com dues dotzenes

27 de juny de 2025

Carner (poeta de poetes) té un poema preciós sobre maduixes i Sant Joan, però a mi m’agradaria aprofitar la diada per parlar de cireres. L’altre dia el pagès del poble em va dir: “té, mira, tasta’n una que han sortit boníssimes”. I sí, realment espectaculars. Em va dir que n’és època, tot traient-se el mèrit del cultiu, i n’hi vaig comprar un parell de grapats perquè a casa també les tastessin. Quan vaig arribar a casa, en deixar-les a la nevera, em vaig adonar que encara tenia el pinyol a la boca. En vaig treure un pinyol polit, brillant, absolutament net de cirera. Fins molt més tard no vaig pensar que normalment menjo cireres com qui menja pipes, una rere l’altra, i tan aviat me’n foto mitja com dues dotzenes. Dolces, fresquetes, es mengen soles, com qui diu. I poder escopir el pinyol ben ràpid, àvid de començar amb la següent. Menjar cireres és com un joc, gairebé. Mai m’havia tret de la boca un pinyol de cirera tan llis i clar com el de l’altre matí, i al vespre, a la taula, gens gelós de les cireres –boníssimes– que la resta anava agafant, una rere l’altra, jo en vaig prendre quatre, espectaculars, de color sang, de gust passió, i cada una em va durar una bona estona a la boca, i en vaig treure uns pinyols com perles. Proveu-ho, de debò, mantenir un pinyol a la boca i no parar de treure’n suc. Si cada cirera és un tresor, fent això el valores fins al final. Té molt més sentit menjar així que fer-ho de pressa i corrent com si s’acabés el món. I assaborir cada gota d’estiu que guarda.

Gaudir de menjar, o entendre cada àpat com a plaer, és una cosa que he hagut d’esperar a ser gran per aprendre a fer. No dec ser l’únic que de petit no era amic de llegums ni de verdura i ara, en canvi… Parlo des del luxe i el privilegi de tenir cada dia un plat a taula, és clar, però no estic parlant d’alta cuina, i ara, només de la pausa i del gust de menjar de gust. Per a moltíssima gent (moltíssima!) menjar és un tràmit. Descongelar bistec, escalfar oli, fregir bistec, menjar bistec, netejar paella, tornar a la feina, en un lapse de vint minuts. Però si en els mateixos vint minuts et pots prendre quatre cireres –només quatre–, no dines, és clar, però, uau, quin plaer tan gran. Ens trobem, un cop més, davant del luxe del temps, la idea de tenir estona com a privilegi, d’entendre’ns com una espècia enfeinada i resignar-nos al fet que gaudir de coses tan simples com el tomàquet, mullar una llesca ben torrada o les cireres resplendents o, en definitiva, qualsevol cosa que demani no fer-se amb pressa és elitisme i vetat de la classe treballadora. M’hi nego. Que no ens treguin també això.

Hi ha també una dimensió compartida en aquest gaudir lent del menjar: asseure’s a taula amb algú, sense mòbils ni presses i escoltar, mirar-se, servir-se l’un a l’altre és gairebé un acte de resistència. En una societat en què tot va de pressa, en què sopar junts sembla una excepció, no una norma, poder fer un àpat pausat amb algú és un regal. Quan mengem amb calma, també ens cuidem mútuament, no només ens nodrim. Una sopa feta a foc lent, una truita compartida encara calenta, unes postres improvisades: tot això no és només cuina, és vincle, és memòria. Potser per això la cuina de l’àvia ens emociona o recordem aquells berenars d’estiu amb un somriure. Recuperar el gust de menjar és també recuperar una manera d’estimar, de fer lloc a l’altre en el nostre temps. I potser si tornéssim a seure plegats més sovint, amb la calma que ens neguen els horaris, viuríem una mica més a prop els uns dels altres.

Menjar amb calma, viure tranquil no poden ser plaers sinó trets distintius de la nostra cultura, regals que ens ha donat el nostre mar. No estic fent cap crida a la mandra ni la peresa, no elogio la inactivitat o eludir els deures, només reivindico el dret a gaudir de menjar a poc a poc, de viure a poc a poc. Ben lluny de l’atrafegament capitalista. Àpats llargs i vida lenta.