El diccionari indica que especular no vol dir només “comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu per lucrar-se, fer operacions aleatòries” sinó també “fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat”. El problema en l’accés a l’habitatge no és una qüestió sobre la que puguem frivolitzar. La seva solució és tant complexa com urgent i requereix d’un ampli ventall d’accions que hem de dissenyar i desenvolupar en base a l’anàlisi i l’avaluació dels experts en polítiques d’habitatge.
Fa unes setmanes Arnau Bonada apuntava en aquest diari que “els veritables especuladors” eren “els polítics”, demonitzant així les mesures de regulació del mercat per ser contràries a “les opinions dels experts”. L’article queia en tòpics com que les polítiques públiques responen a “un mer objectiu de captació de vots”, són fruit d’una “deriva ideològica”, van en contra de la llibertat i posen traves a l’activitat econòmica; que seria com pensar que les multes de trànsit limiten la nostra llibertat i serveixen per recaptar diners més que no pas per reduir els accidents.
El darrer número de la revista “Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales” (Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible), dedicat monogràficament a l’habitatge, conté un article de Josep Roca-Cladera i Blanca Arellano-Ramos, del Centre de Política de Sòl i Valoracions (UPC), on apunten que: “existeix un temor infundat a la política de contenció de rendes [preu del lloguer]. Temor que es converteix, en el cas dels agents immobiliaris, en un atac a ultrança cap a aquesta mesura. Com en el cas del negacionisme climàtic, proliferen les anàlisis “científiques” que neguen els efectes beneficiosos de la política de contenció de rendes i que presenten un escenari gairebé apocalíptic de la nova política d’habitatge”.
L’article de Carme Trilla, Carles Donat i Aleix Arcarons, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, analitza l’evolució dels preus i del nombre de contractes de lloguer després de la declaració de 140 municipis com Zona de Mercat Residencial Tensionat (ZMRT) confirmant la bondat d’aquesta política. Just la setmana passada coneixíem les dades més recents, del segon trimestre de 2025, que mostren una reducció acumulada del 4,9% del preu del lloguer a Barcelona ciutat des de l’inici de la contenció i d’un 1,9% al conjunt dels municipis declarats ZMRT; a la resta de Catalunya el preu ha augmentat un 6,6% i l’IPC ha incrementat un 3,5%.
Amb tot, el que crida més l’atenció en contrast amb certs discursos és que el volum total d’habitatges de lloguer segueix creixent, fins i tot a la ciutat de Barcelona. Al conjunt de Catalunya hi ha 14.124 habitatges més de lloguer, la majoria dins les ZMRT. El fet que hi hagi menys oferta i que es redueixi el número de nous contractes signats no implica doncs que hi hagi menys habitatges llogats, sinó que hi ha menys rotació.
Aquestes mesures, però, són encara insuficients. Per això el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha presentat recentment un informe de l’advocat Pablo Feu que ha obert el debat polític i tècnic sobre la limitació de l’exercici del Dret de propietat. Aquesta limitació permetria admetre únicament l’adquisició d’immobles que tinguin com a ús principal el d’habitatge per tal que la persona adquirent els destini a habitar-los i prohibiria la seva adquisició amb una finalitat comercial lucrativa basada en l’especulació. Es tractaria així d’una mesura limitada a llocs i períodes per l’existència d’una causa objectiva i temporal d’urgent i extrema dificultat d’exercici del dret d’ accés a un habitatge digne i adequat; una causa, en paraules de Pablo Feu, “nuada directament a un comportament especulatiu del mercat immobiliari”.
No hi ha solucions úniques ni màgiques. Per això cal seguir avançant en totes elles avaluant-ne els resultats. El problema en l’accés a l’habitatge és urgent i ingent i cal fer-hi front integrant no només la vessant social sinó alhora el repte de l’eficiència energètica i l’envelliment del parc d’habitatges.