El novembre del 1977, a escassos tres anys de la constitució de Convergència Democràtica de Catalunya, un dels seus impulsors, Josep M. Cullell, publicava al Diari de Barcelona un article amb el títol “Quo vadis, Convergència Democràtica de Catalunya?”, en què plantejava les alternatives economicosocials i nacionals que s’obrien per al seu partit, un cop els resultats de les primeres eleccions democràtiques de juny d’aquell any 1977 havien frustrat l’aspiració de Jordi Pujol de convertir CDC en el pal de paller de la política catalana.
Llavors, el debat se centrava ja en l’orientació socioeconòmica, movent-se del model suec i l’adscripció liberal que acabaria triomfant; i en l’alternativa nacional per a Catalunya, on l’opció per l’autonomisme i el pragmatisme liderat per Pujol acabaria imposant-se davant de posicions més favorables al federalisme o al sobiranisme. Es preconitzava llavors un “nacionalisme pur”, sense atributs i practicat amb gran pragmatisme, com a fórmula per superar la tradicional ubicació política en l’eix dreta-esquerra. Aquestes posicions que compaginaven pragmatisme final i plantejaments nacionalistes van marcar tota la trajectòria de CDC des dels seus inicis i fins a la seva reorientació independentista iniciada a principis de la segona dècada del segle actual, passant per la seva reconversió en el PDeCAT i fins a arribar al Junts per Catalunya liderat per Carles Puigdemont. Es combinava sempre l’autoafirmació nacional amb un pragmatisme que utilitzava la negociació i el pacte com a principal atribut.
Totes aquestes referències venen a tom del plantejament rupturista que ha anat refermant la direcció de Junts en la seva pràctica política, al Congrés i al Senat, que s’allarga també al Parlament de Catalunya, i fins i tot ha arribat a l’Ajuntament de Sabadell. Quaranta-vuit anys després dels debats i plantejaments que anaven conformant la primigènia Convergència, els seus hereus, els dirigents i militants de Junts per Catalunya, semblen optar pel bloqueig polític i, en definitiva, per l’antipolítica. Mirant de reüll una Aliança Catalana que sembla penetrar en el seu electorat més fidel, i forçant equilibris amb els sectors econòmics i socials més afins, Junts per Catalunya es deixa arrossegar per pendents populistes i d’aparent radicalitat. Els debats que han omplert pàgines de diaris i hores de tertúlies radiofòniques i televisives en els darrers dies mostren l’estupefacció de propis i estranys. Poques persones, més enllà de Puigdemont i el seu entorn més fidel, entenen cap on va Junts a través del seu radical trencament de tot diàleg i negociació amb l’actual Govern estatal.
Tot indica que la persistent preocupació per la competència electoral i política que intueix que li suposa Aliança Catalana –especialment en les zones de vot més tradicionalment convergent– estaria a l’arrel del trencament radical de Junts amb el Govern espanyol. L’excusa, com sempre, uns greuges a Catalunya o uns incompliments d’acords que costen d’enumerar o de poder atribuir a la pràctica política del Govern de Pedro Sánchez. Més enllà de la no aplicació de la llei d’amnistia al mateix Puigdemont per part del Tribunal Suprem, o de les dificultats per obtenir la unanimitat dins una molt plurinacional Unió Europea per aconseguir el reconeixement del català (i el basc i el gallec) com a llengües oficials, el llistat d’incompliments que vàrem sentir anunciar a Carles Puigdemont són de nivell menor i, en tot cas, assequibles d’aconseguir superar. Novament, la por a la competència electoral sembla passar per sobre dels interessos de la ciutadania catalana que sempre acaba prevalent la política útil.
Si Junts espera que una contesa electoral estatal li afavorirà les seves perspectives polítiques s’equivoca de pla. La competència amb ERC en les dues dècades anteriors i la possible competència actual amb AC poden portar Junts a la irrellevància política. Si no, al temps.