Començo aquest article donant les gràcies al Diari per l’oportunitat que m’ha donat d’escriure cada dissabte sobre les meves reflexions, propostes o inquietuds. És un orgull ser partícip, amb més o menys incidència, de l’opinió pública de Sabadell. Però l’agraïment no només és pels èxits o bones notícies que s’han donat durant aquest 2025, sinó que dono gràcies a totes i per totes les persones que formen part de la meva vida: els que han estat i sempre hi han estat com la família i els amics; aquells que han arribat aquest any com la nostra tercera filla; aquells que van aparèixer i van marxar perquè la vida és això; els que van passar de forma fugaç. Tots ells, sens dubte, han sigut essencials per arribar a aquest final d’any podent donar gràcies.
I, evidentment, perdó a tots ells. Pels moments que he pogut ofendre i he pogut fer mal; per la quantitat de cops que m’he equivocat; per haver fet allò que no tocava i haver donat prioritats on realment no hi eren. Perquè demanar perdó de forma sincera hauria de ser un exercici obligat per a cadascú de nosaltres i deixar l’orgull a un costat. Tot i la dificultat que això suposa perquè entenem de forma inconscient que sempre el “jo” és més important que el “nosaltres” o el “vosaltres” o “l’ells”. I, és clar, donar gràcies i demanar perdó va acompanyat de tenir esperança de ser millor persona. I aquest és el meu propòsit pel 2026.
Aquest exercici que ara us he proposat és tan inusual per part dels nostres representants, agents socials i persones de rellevància pública que el converteixen en més necessari que mai. No es tracta d’un exercici d’humiliació, sinó d’humilitat. Donar les gràcies i demanar perdó. I més enllà dels meus propòsits personals, tinc l’esperança que el 2026 sigui millor en aquest aspecte. Ser més humans, ser més persones. Que qui té el poder polític o econòmic sigui conscient que tots som persones i hem de viure amb dignitat.
I, ja que ho he anomenat, no podem oblidar els propòsits personals que ens fem quan acaba un any i comença un de nou. Aquells propòsits que no podrem complir mai perquè ens posem unes expectatives altíssimes. Siguem humils i realistes. Segurament serem més feliços si els propòsits pel 2026 van dirigits a pensar en els altres i no en un mateix: començaré a anar al gimnàs quan surti de la feina... i quan estaré amb els meus fills? I si ens ho plantegem a la inversa? Pensem on tenim les prioritats, on tenim allò que ens fa feliç i que els nostres propòsits vagin en aquesta direcció.
Vull acabar aquest article tenint un record per aquelles persones que ens han deixat durant l’any 2025 que han fet que no ens oblidem mai de la importància de la vida. I desitjo que les persones que apareguin en la nostra vida durant l’any vinent vinguin acompanyades de bones notícies, que ens ajudin a estar més a prop de la felicitat i que siguin, sempre, benvingudes al nostre entorn més propers, independentment de si es queden o passen com tantes altres. Feliç any nou!