L’entrada en vigor de l’alto el foc a Gaza va deixar al descobert la gran mentida ordida pels propalestinaires d’arreu del món durant els dos anys que ha durat la guerra en un intent de justificar el que és injustificable: que el problema no era l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 contra la població jueva, amb una intensitat que no s’havia vist des de l’Holocaust, sinó l’existència mateixa de l’estat d’Israel. La gran mascarada, però, es va esfondrar com un castell de cartes, a tots els va caure la careta i ara s’haurien de posar en fila índia i començar a demanar perdó per la manipulació i la tergiversació intencionada que van fer dels esdeveniments i pel dany que han causat als fonaments de la convivència i la democràcia.
Les imatges que han anat arribant de la franja un cop declarat l’alto el foc desmenteixen el relat que la colla esquerranosa occidental havia comprat al grup terrorista i havia amplificat a conveniència dels interessos interns als països respectius. De cop i volta va aparèixer menjar per a tothom, la gent semblava sana i ben alimentada, l’aspecte dels nens era saludable, un hospital estava completament il·luminat i en funcionament i un restaurant totalment impol·lut no parava de rebre clients. O cosa que és el mateix, no hi ha ni hi va haver genocidi ni fam ni res que s’hi assemblés. La realitat és la que és, i la realitat de Gaza és que està devastada per l’acció dels terroristes palestins per entorpir l’acostament que s’estava produint entre Israel i els països àrabs de la regió –que es reprendrà aviat amb l’Aràbia Saudita i altres estats àrabs que li aniran darrere– i que els deixava a ells completament fora de joc.
Aquí tampoc no s’ha explicat que Hamàs va trencar l’alto el foc des del primer minut en no retornar d’entrada tots els cossos dels ostatges israelians morts tal com preveia el pla de pau del president dels Estats Units, Donald Trump, que Hamàs ha dit que no es desarmarà i que pensa continuar sent present al govern de Gaza malgrat el que es va acordar en sentit contrari, o que Hamàs ha executat en públic i ha fet desaparèixer desenes de palestins dissidents, a una mitjana de trenta diaris davant els deu que durant la guerra la mateixa organització terrorista reportava que eren víctimes dels atacs d’Israel. Però Occident calla, ningú no s’indigna ni hi ha cap manifestació de protesta.
Allò que tampoc no s’explica és que els diferents clans que conviuen a Gaza han condemnat les execucions públiques que fa Hamàs i s’han preguntat on és i què fa Occident, que l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain han comunicat a la Casa Blanca que no participaran ni finançaran el procés de reconstrucció de Gaza mentre Hamàs en mantingui el control i no es desarmi i Qatar continuï finançant el grup terrorista, o que Hamàs ataca deliberadament l’exèrcit israelià i aquest respon i Europa acusa Israel de violar l’alto el foc. Mentrestant, resulta que França ha de córrer a demanar ajuda a Israel per resoldre el robatori del segle al Museu del Louvre o que el Regne Unit tremola davant l’amenaça que Israel li retiri la cooperació en matèria de seguretat i defensa.
Arran de la guerra, el Pròxim Orient viu un canvi geoestratègic de magnitud enorme que descol·loca els qui desitjarien que anés en sentit contrari. El Vell Continent fa, per variar, el paper de la trista figura, que no ajuda gens en un procés de pau fràgil i que tothom sap que serà difícil de tirar endavant, sobretot perquè, com deia Golda Meir, que va ser primera ministra d’Israel, “no pots negociar la pau amb algú que ha vingut a matar-te”. I Hamàs s’està esforçant cada dia a proclamar, encara que el món occidental faci el sord i amagui el cap sota l’ala, que és aquí per aniquilar Israel, no per fer-hi la pau.