Els sobretaules de festes donen per molt, ja se sap. Des de ja tens nòvia a no ets una mica grandet per seguir vivint amb tons pares a estan bé, aquests articles que escrius al diari. Sí a tot. Jo em consolo interiorment amb Montesquieu i tots seguim rient i bevent. El tiet més lúcid em va criticar que fos tan tradicional i conservador, en les idees, que no en l’escriptura. El millor diagnòstic que m’ha fet mai ningú.
M’he d’avergonyir, a la meva vintena, de ser un avi, espiritualment? Vaig estar pensant això entre neules i bullici i rèpliques buides en converses intranscendents. Vaig intentar despatxar ràpid el dubte per poder tornar a les desitjadíssimes converses intranscendents entre torró i cava amb familiars que veig menys del que m’agradaria: ningú s’ha d’avergonyir de ser com és, mentre no faci mal als altres. Però el tiet lúcid havia deixat una llavor més resistent del que em pensava a priori. Potser d’alguna manera estic malgastant la meva joventut? Quina por. Ara puc fer coses d’adult molt adult, però quan sigui adult molt adult no podré fer coses de nano. Amb cinquanta anys, em farà vergonya, estar solter i lligar amb gent que acabo de conèixer? Podré fer esports de risc? Tindré forces per voltar el món? Podré sortir fins les tantes amb els meus amics cada cap de setmana? Faré llàstimeta si trec un skate o si dic “fomo” o “cringe” o els anglicismes que estiguin de moda quan jo em dobli l’edat? Ho estava plantejant des de la perspectiva equivocada –soroll de tret que fa una nova ampolla de cava en destapar-se–, no és obligatori, fer aquestes coses, i no fer-les no em resta joventut. Puc seguir sent jove, quedant-me a casa els vespres amb un bon llibre i anar a dormir d’hora en lloc de tancant discoteques (potser alguna, de molt tant en tant, si hi ha un motiu de pes per fer-ho), puc seguir tranquil si m’estimo més una cita de passejar o de museu que no una entorn d’un salt en paracaigudes, puc adorar el Nadal i les festes tradicionals i no ser trencador i salvatgement irreverent en cada una de les idees que publico, diria.
Puc estar als meus vint i no matar-me a palles cada tarda, suposo –el torró de xocolata s’ha acabat, em tocarà agafar-ne de crema–, puc no tenir cada vespre la necessitat imperiosa de formar-me per conduir els meus homes al camp de batalla. La joventut hauria de poder conviure amb el seny, amb la calma, amb l’ordre, amb les camises i amb les ulleres, amb parlar bé i amb el gust pels clàssics. I no dic l’stablishment, eh, que amb el sistema no puc estar-hi més descontent, però suposo que cada dia soc una mica més socialdemòcrata, més de la farsa aquella de “d’esquerres a nivell social, de dretes a nivell econòmic”. Però això no em fa menys jove, no? –Ara els fills dels cosins grans amenacen a pujar dalt de la cadira per recitar-nos un poema que els han fet aprendre al cole i jo, la veritat, m’alegro que encara es mantinguin certes tradicions–. Quin fàstic, penso primer (de mi, no nens!), però després dic que jove no hauria de ser igual a enfant terrible, i que el diari no em deu voler per crear un nou Cocteau, i que potser ja li està bé algú que setmanalment et recordi que ser jove també pot ser riure sol amb Montesquieu entre neules, brindar amb cava i, sí, tornar a dir amb tota la solemnitat possible. Exacte –llambregada ràpida i de satisfacció al tiet lúcid, tot i que el seu diagnòstic fa massa estona que ha quedat soterrat per nous temes com per intentar-lo desenterrar ara que per fi surt el de xixona–, ser jove no implica una sèrie d’excessos, sinó la llibertat de triar què celebrar i com fer-ho.
Bon Nadal, doncs, a tots, amb tot el que això implica.