Estic convençut que el recentment desaparegut Robe hauria escrit una cançó més sobre el resultat de les darreres eleccions a la seva terra, Extremadura. O sobre la genuïna capacitat que tenim els humans per sorprendre’ns en el nostre afany d’autocastigar-nos.
Una d’aquelles cançons d’Extremoduro que, amb tota la cruesa del món, et colpegen i et pregunten què collons estàs fent. “So payaso”.
És evident que, per molt que el bipartidisme s’entesti a repetir-nos que el llenguatge no ha canviat i que no hi ha cap convidat incòmode a la seva festa, aquest convidat hi és. I no només hi és, sinó que s’ho passa bé, canvia els aperitius de sempre i, sobretot, canvia les formes i el llenguatge.
Uns canvis que aquells acostumats a repartir-se el que sempre han considerat seu no van acabar d’assumir quan van aparèixer Podemos i Ciutadans. Van lluitar contra això, amb força èxit en alguns casos, però el resultat final —i Extremadura n’és només la primera imatge— avui posa nerviosos a uns i a altres.
D’una banda, el PSOE, que ha alimentat Vox des de les andaluses del 2018, convençut que la polarització li garantiria la supervivència. Avui es veu castigat pel mirall de la seva pròpia corrupció i del tot s’hi val, fins i tot mentir, per mantenir-se al poder. Lligat al pal major de la Moncloa, confia encara que les sirenes deixin de cantar.
De l’altra, el PP, incapacitat per donar lliçons de transparència, es bloqueja cada cop que Vox llança una daga ideològica que no sap com esquivar, perquè fa temps que la ideologia ja no li serveix més que d’excusa per col·locar i recol·locar afins.
En tots dos casos, han perdut qualsevol capacitat de regenerar una democràcia liberal tocada, i encara menys d’oferir una alternativa a una classe mitjana que se sent cada cop més abandonada. Una classe mitjana que viu pitjor i que, des de la frustració, comença a buscar opcions desesperades que no ofereixen solucions reals, només promeses màgiques inviables que ens acosten a l’abisme.
Els extremenys han escrit el primer capítol. Farts de veure com els joves marxen per manca d’oportunitats, de ser obligats a donar exemple amb els pocs focus de creació de riquesa que tenen, com Almaraz, o de continuar sobrevivint amb infraestructures ferroviàries indignes.
La lliçó és clara: la vella política, corrupta i endogàmica, és incapaç de frenar el populisme d’extrema dreta. Ningú ha fet tant com el PSOE i el PP perquè Vox creixi.
Potser encara hi ha una escletxa d’esperança. Alguns camins ja han estat traçats: Macron trencant l’eix esquerra-dreta per enfrontar-se al front nacional, o recentment el D66 als Països Baixos, amb una defensa ferma de les llibertats individuals i un programa assumible en habitatge, clima, educació i sanitat, reforçant la democràcia des de dins.
Caldrà veure si això és possible a Espanya. El temps s’esgota, i reconstruir el sistema democràtic des de dins pot ser l’última oportunitat abans que sigui substituït per un altre de conseqüències incalculables per a la nostra llibertat.
