Cossos nus en tardes de dissabte on no hi havia més vida que la que hi cap a una tovallola damunt la sorra. Tornar d’una platja mallorquina amb la finestra del cotxe baixada, Antònia Font al radiocasset, la sal cobrint la pell seca i una mica de posidònia aferrada al turmell.
Cau el sol de s’horabaixa, abans de sopar, en el camí de tornada a casa. Sona en el cotxe compartit entre quatre amics aquesta banda sonora de l’estiu mallorquí. I queia ahir a Sabadell.
Potser, de fet, també van acabar amb algues a les cames i sorra entre els calçotets algunes de les 1.300 persones que es van acostar dijous al concert d’Antònia Font. Perquè el seu repertori de cançons és dolça besada, una aferrada de mallorquinitat per a un amfiteatre del parc de Catalunya que el passat dijous encetava l’edició de 2024 del festival Embassa’t amb celebritats nostrades com Miki Esparbé, Ven’nus, Pep Ambròs, Marc Rius, Jaume Madaula, Joan Amargós…
Un concert en horari familiar, però sense famílies: o sigui hi van anar els pares i mares de 30 i 40 i escaig anys, que convenientment havien deixat els fills petits amb els avis. De fet, el concert va arrencar a les 20.30 h, un horari agraït a partir de certa edat (concretament els 25, tot i que no ho volem reconèixer).
Tant és així que encara era de dia quan Pau Debon va sortir a l’escenari, darrere del qual es veia la silueta retallada de Montserrat. Una postal idíl·lica: els organitzadors de l’Embassa’t van encertar de ple amb el trasllat al parc de Catalunya.
Potser va ser la claror del dia el que feia que els espectadors semblessin estaquirots, asseguts a les cadires amb invisibles cadenes. Sonava Un minut estroboscòpica, el preciós single del nou disc (que ja no és nou: té dos anys). La fredor física inicial (semblàvem nòrdics) va tornar tèbia amb la caiguda del sol (bascos) i del tot calenta amb la foscor (mediterranis).
Debon va veure la jugada i va animar el públic a ballar un vals (Vitamina sol) i Sabadell va respondre, en un d’aquells moments que recordarien en tornar a casa i treure’s la sorreta d’entre els plecs del banyador. A Debon, de fet, se’l veia sincerament feliç i xerraire. Encara més: mesurat en el baròmetre “debonià” de lacònic habitual, ahir xerrava com una cotorrota!
Pau Debon, cantant d’Antònia Font / JUANMA PELAEZ
Amb la gent ja dempeus, va arrencar una primera bateria de hits, comandats per Tots es motors, que el públic va acompanyar amb aplaudiments sincopats i repetitius per animar l’enlairament de l’avió. I Debon va respondre llançant-se a forjar noves formes verbals: “Mos sexuàvem, mos gastronomíem”.
Llavors hi va haver un regateig de pilota, aquell recolliment dels músics al backstatge que presagia el final del concert… fins que surten per executar una traca final estroboscòpica. Amfetamínica. Arriba Calgary 88, en la qual el vers “representàvem a Espanya” queda ofegat per la xiulada general. Llavors ses velles se xapen de riure amb Alegria. Es foten un Wa yeah i el concert comença a semblar el Sónar. I rematen amb un Viure sense tu, que dona pas a l’aplaudiment de comiat, mentre un grup de propalestins crida “del riu fins al mar, Palestina vencerà“.
Ja no queda horabaixa i els sabadellencs tornen a ca seva. Una mica més tard, ja al llit, notaran una mica de sorreta entre els llençols, talment com si aquella tarda haguessin estat a la platja que no té Sabadell.
