El cantant Guillem Gisbert és un dels caps de cartell del festival Embassa’t 2024 (dissabte, 19.20h). Enraonem als Jardins de la Tamarita, a Barcelona, sobre l’inici de la seva etapa després de l’aturada de Manel, l’àlbum Balla la Masurca!, el procés de creació artístic i la nova escena de música en català.
Ha estat una pressió extra presentar un projecte amb el nom que surt al teu DNI, sense anar escudat en una banda?
Anar pel carrer i veure banderoles que porten el teu nom es fa molt estrany. No hi estava acostumat. Però també m’adono, a mesura que van passant les setmanes, que hi ha molta diferència entre l’ésser humà del DNI i el Guillem Gisbert de l’escenari. Hi ha aquesta frase molt cursi del Miguel Bosé que deia que “una cosa és Miguel i l’altra cosa és Bosé”. Serveix bastant per dir això. I els nervis a l’hora de pujar a l’escenari sense estar escudat per la banda han estat molt similars als que teníem amb Manel quan començàvem gira. Per tant, el dia a l’Apolo els tenia, però crec que era normal.
Com has viscut l’enyor?
En el procés de fer un disc, d’assajar o d’ara els concerts, passes per moltes experiències, tant professionals com personals, en què de tant en tant evidentment he trobat a faltar la gent amb la qual feia 15 anys que treballava, amb els quals som molt bons amics i que m’estimo i que respecto molt professionalment. Tot i això, en cap moment he pensat que no estigués fent el que realment em venia de gust. I, d’altra banda, hi ha hagut moments de sorpresa amb els companys nous, tant per la part professional com la personal. Ha sigut una transició rica en emocions, no m’esperava que fos diferent.
Has demanat consell a altres cantautors?
La feina d’ara planteja dificultats diferents de les del grup, però me la conec. Dins de la indústria soc amic del David Carabén, de Mishima, però parlem d’altres coses. I amb el Sisa, que és cantautor, però són altres moments. Quan vaig començar, no hauria fet una carrera en solitari, necessitava treballar amb els amics, en un ambient molt poc professional. Això era Manel. L’altre dia vaig entrevistar la Mushkaa i vaig flipar perquè que amb 20 anys carrega aquest pes a les seves espatlles. Jo no ho hauria fet, però ara és diferent.
Guillem Gisbert, als Jardins de la Tamarita / VÍCTOR CASTILLO
Les expectatives eren enormes. Han pesat?
Des del primer disc de Manel el 2008, que ens va anar bé i va donar-nos un grau de popularitat que no imaginàvem, ens hem acostumat a les expectatives. En aquella època vaig descobrir una cosa que fa que et puguis dedicar a això, i és que quan em poso a treballar desapareix una mica tot i simplement estic pensant que la cançó estigui bé. I tinc una mena de petit tresor que té a veure amb un criteri per guiar-se, que serà millor o pitjor, però et fa tenir la sensació que una cosa està bé o està malament. I, per tant, m’excito i em barallo amb les cançons des d’un lloc privat en què el món exterior no té gaire importància, realment.
És a dir, en aquest procés de creació, deixes de banda les ganes de complaure?
És inevitable, crec, que per fer bé la feina hi hagi una relació molt privada amb l’obra, que no surti a les entrevistes. No vull dir que no t’hagi d’importar la recepció, a mi m’importa això de complaure que surt a Balla a la masurca!. Però són textos i emocions amb què convius durant mesos i mesos, per tant, hi ha d’haver un fil íntim que t’hi uneixi. Fa molts anys, estudiant periodisme vaig entrevistar el Nacho Vegas i em va dir que arriba un punt en què tens la tècnica desenvolupada per fer cançons, però el problema és trobar una emoció amb què realment et sentis a gust per aplicar-la. Em sembla interessant com a reflexió.
I a l’hora de crear, quin és l’ham que utilitzes: una emoció, una paraula?
Quan estudiava literatura a l’institut, a l’hora d’analitzar un text, separava la idea principal del tema. Per mi, en una cançó el tema és l’emoció. És el pinyol de la cosa, la part més important que em fa posar-me en marxa. I després, la idea principal és un univers semàntic en el qual puc desenvolupar aquella emoció. I a vegades hi ha un punt en què el mateix context, quan intervé la melodia o l’arranjament, se m’emporta cap a algun altre lloc i dius, saps què, canviaré l’emoció. Una mateixa lletra de cop es converteix en irònica i tu no has canviat ni una coma. Per tant, estàs fent una figura de fang en què has de controlar-ne el significat. I a vegades et surt i a vegades és més malparida. Quan comences una cançó, has de voler anar a un lloc i també has de tenir clar que, si a mitja partida has de canviar, doncs ho fas i no passa res.
En aquesta nova etapa, tens ganes d’esprémer una mica més l’experimentació, d’arriscar-te sense haver de consensuar-ho amb ningú?
Si Manel fos una banda conservadora, et podria dir que sí, però és que, en el fons, hem sigut un equip de gent que sempre hem anat bastant una mica a on ens ha donat la gana. No he sentit mai que Manel em frenés per la part de posar imaginació a la cosa i anar cap a llocs que no siguin comuns del pop. Hi ha elements experimentals a Balla la Masurca! que també eren a Per la bona gent. I, al contrari, he après aquest tipus de manera de treballar amb ells.
Guillem Gisbert actua a l’Embassa’t 2024 / VÍCTOR CASTILLO
Vull dir, deixar que se te’n vagi l’olla.
No sempre són genials les maneres com se te’n va l’olla. Treballar en grup implica explicar a algú les idees abans d’anar a l’estudi. En canvi, en solitari s’ha de controlar no caure en l’enamorament privat de la feina, que a mi no m’interessa. És un acte de comunicació.
S’evidencia que t’agrada caminar a ‘Waltzing Matilda’. Per què et va bé?
Pel tipus de feina que he acabat fent, que no em pensava que la faria mai, crec que el caminar alleuja una mica la cosa aquesta de seure davant d’un full en blanc. La pantalla, amb el cursor fent pampallugues. Caminant et toca l’aire, et fa pensar d’una manera diferent, més nerviosa. I jo, que soc molt nerviós, passejar em fa fluir el cervell d’una manera diferent. Ho he aplicat a les cançons des del primer dia, pràcticament
Venint cap aquí amb els Ferrocarrils ha pujat a l’Autònoma una corrua d’estudiants cridant consignes propalestines. La seva energia era molt diferent a la de ‘Miracle a les Planes’.
Bé, és que és clar, la cançó comença cap a les 9 del vespre. Els Ferrocarrils no van plens, queden quatre gats a l’Autònoma, la gent torna a casa cansada. La cançó em serveix per parlar de tot el temps que teníem per donar voltes a aquella cosa que havíem estudiat, que era periodisme, sense saber massa per què, sense acabar de trobar la motivació, però alhora estant molt concretament ficats allà. Es barrejava amb aquesta mena de sensació, molt de jove, en què tens una mena d’aspiració que no saps quines paraules posar-hi. Parla de gent que està passant un procés intern de recerca i de fil mental obsessiu sense acabar de trobar la solució sobre què volen ser de grans. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que aquelles cabòries no eren tan importants. L’atzar i la sort, en el sentit de les coses que et van passant per la vida, et porten per llocs diferents. I no hi tenen a veure només les grans decisions de la vida, que és una mica la pressió que senten els estudiants, que creuen que s’han de llaurar un futur [aixeca el puny] i obrir-se pas a base de cops de força de voluntat. Deixa’t fluir, perquè no saps mai… I no et ratllis, sobretot.
La incertesa aquesta, no l’experimentes també ara al llarg de la teva carrera musical?
Sí, passa que et vas relaxant amb els anys. Hi ha un còmic que ha tingut molts problemes amb el mee too i està mig cancel·lat, Louis C.K, que tenia una frase molt bona que deia que un avantatge de fer-se gran és que si t’equivoques en una decisió, ja et queda menys per morir-te. No, fora conyes. Els 15 anys a Manel et donen un ofici, una sensació d’haver fet alguna cosa, d’estar més tranquil. Evidentment, és una feina plena de riscos i ara, com a Guillem Gisbert, es multipliquen. Però, tot i això, crec amb l’edat vas relativitzant.
Quins artistes t’agraden de la nova escena catalana?
Evidentment La Ludwig Band són gent que m’agrada molt, però formen part del meu ADN musical habitual… La Mushkaa em va caure molt bé, vaig escoltar la seva música i em va agradar. Des de fa molts anys conec la gent de Pawn Gang i tant el Good Jan com el Teuma en la seva discografia en solitari em semblen molt bons compositors. Hi ha cançons de Figa Flawas i The Tyets que tenen tot el sentit del món. O, per exemple, em va agradar molt un EP que va fer Vittara, que és pop de guitarres, amb Julieta. En una altra escena completament diferent, hi ha aquesta noia jove del Lluçanès, la Mar Pujol, que és supertalentosa i segur que farà molt bona feina. Totes les generacions tenen artistes de puta mare que van fent coses.
‘Les aventures del general Lluna’ m’ha semblat una cançó molt cinematogràfica, amb una seqüència d’imatges a ritme trepidant, com una ‘road movie’.
Sí, cada estrofa és un escenari, diguem. Però fixa’t que tot ve del mateix: és cinematogràfic o és llenguatge de còmic? Potser és una cosa més primitiva que el cinema. En el meu cap era més aviat una vinyeta pop i tenia molt clar que el muntatge, en termes cinematogràfics, havia de ser molt picat i l’acció havia de ser molt trepidant, amb un to molt lleuger. És una cançó d’aventures. Vaig agafar aquesta estructura d’un parell de cançons del Dylan, El 115è somni de Bob Dylan i Motorpsycho Nightmare.
I sobre ‘Hauries hagut de venir’, et penedeixes d’haver deixat de fer coses per vergonya?
És un element frenador de coses molt variades, d’això va la cançó. I sí, un dia tornes de casa content perquè t’has atrevit a fer una cosa. Però, d’altra banda, segurament, un sociòleg et dirà que és una resposta del cos per defensar-te de no sé què.
Et quedaràs a l’Embassa’t?
He de veure fins a quin punt puc tancar o no, perquè depèn de si condueixo, de producció, de si he de portar coses… Ja ho veurem. Després de mi, crec que toca la María José Llergo, això m’agradaria molt veure-ho.
Com acostumes a gestionar la festa després dels concerts?
Quan estàs de bolo, estàs de bolo. I, per tant, has de fer feina. I depèn de les circumstàncies. Hi ha vegades que aquesta feina et permet una mica més d’oci i hi ha vegades que no. Si toques a la Festa Major de Valls, aquell dia la gent arribarà a casa a les 8 del matí del revés, però tu l’endemà tindràs una altra Festa Major amb gent amb la mateixa intensitat en un altre lloc. La feina és, diguem-ne, anar una mica al revés que la resta de gent. I no passa res, t’hi acostumes, perquè aquesta feina és un privilegi.
