10 de juliol del 1941, Jedwabne. Per odi, por, crueltat o avarícia, potser per robar-te la casa o la feina, quines atrocitats creus que seria capaç de cometre el teu veí? I tu?
En aquest petit poble rural de l’oest de Polònia de 3.000 habitants, una matinada xafogosa, la meitat de la població va humiliar i apallissar l’altra meitat i la va tancar en un graner dels afores. Hi van calar foc. La magnitud de la massacre va ser tan bèstia que, dies més tard, van tenir feina per acabar de cremar les restes dels cadàvers.
Catòlics i jueus havien conviscut durant tres segles a Jedwabne. Però la pau va esclatar –i mai més ha estat igual-–. L’ocupació nazi de Polònia, en el marc de l’operació Barba Roja per envair Rússia, va forjar un pacte entre les SS i les autoritats poloneses per eliminar comunistes i jueus. “La condició humana es mou per coses molt primàries. En aquest cas, va ser per quedar-se la casa, les cabres, els terrenys, l’ofici… Primer van anar a buscar els que tenien un molí, perquè abastien de gra tota la població i eren més rics”.
Ho explica l’investigador sabadellenc David Serrano, expert en l’Holocaust i camps de concentració. Durant quatre anys, ha recollit dos milers de documents judicials en polonès d’entre 1946 i 1974, ha parlat amb uns 200 testimonis i ha trepitjat el terreny on tot va succeir. La investigació, que posa noms i cognoms a víctimes i botxins de la massacre, es pot llegir en format de novel·la de no-ficció, rere el títol Jedwabne. Una història universal (Editorial Base).
“Els avis van ser empalats. La ferotgia cap a les dones va ser terrible. Van ser violades companyes d’estudi i de feina”, narra. Mig miler de notes a peu de pàgina avalen que els fets estan documentats.
Entre l’esgarrifança, hi va haver llum. La cruenta matinada del 10 de juliol del 1941 va deixar supervivents. Una veïna catòlica, l’Antosha, va amagar durant dos anys i mig a set jueus a sota la cort de porcs que tenia a casa, a forats excavats a terra. Fins i tot, va néixer-hi un fill. Tots van sobreviure, malgrat que la mala sort els continuava empaitant. A sobre del seu amagatall, s’hi van instal·lar un grup operatiu de gossos ensinistrats dels nazis i, després, un comboi de soldats amb cavalls. Durant les nits, silenci sepulcral; només podien sortir quan els nazis marxaven.
Va acabar la guerra, però els problemes pels jueus perviuen fins avui. Els set supervivents de la massacre van exiliar-se, i també la família catòlica que els va acollir a la cort de porcs. L’Antosha, a més, va ser apallissada.
En aquesta investigació, Serrano ha parlat amb dos dels supervivents de la massacre i amb familiars de tots set, que viuen escampats per Argentina, Uruguai, Mèxic, Estats Units, Costa Rica i Israel.
En el viatge al lloc dels fets el 10 de juliol de 2018, en la commemoració dels 77 anys de la massacre, Serrano va comprovar que l’odi cap als jueus és latent. No va tenir una benvinguda especialment cordial en arribar a Jedwabne. “Marxeu d’aquí, fills de puta, o us farem el mateix que als jueus”, amenaçava un grup de neonazis que boicotejava l’homenatge. El xofer polac que l’acompanyava no ho van arribar a sentir, perquè feia estona que havia tocat el dos, espantat. També va comprovar que la casa on viu “tancada” la nora d’un dels supervivents, l’Alina, “encara és apedregada i atacada”.
Escenes com aquestes del llibre teixeixen un fil invisible que uneix el 10 de juliol del 1941 amb la realitat actual del poble, extrapolable a altres indrets. Per això, sí, Jedwabne és una història universal.
L’investigador i escriptor David Serrano, amb l’Alina, nora d’un supervivent / CEDIDA
