El dimarts 27 de juliol del 1909 va ser el dia més conflictiu de la Setmana Tràgica a Sabadell. Aquell dia, després de greus i violents desordres, en va resultar saquejat l’Ajuntament i incendiada l’església de Sant Feliu. Després de l’incendi, l’església era una autèntica ruïna. No es podia aprofitar res de res, així ho van dictaminar els tècnics. Es va fer necessària la creació d’una Junta Constructora, que tenia la funció de recollir els fons necessaris i d’encarregar el projecte de construcció d’un temple nou. Projecte que es va encarregar a l’arquitecte barceloní Enric Sagnier i Villavecchia, autor del Temple Expiatori del Sagrat Cor, al Tibidabo. Al nou temple se li va donar una orientació diferent del de l’església antiga, la qual cosa va suposar que l’antiga capçalera esdevingués una capella lateral, l’actual capella del Santíssim.
L’incendi de l’església de Sant Feliu després de la Setmana Tràgica (1909) va causar grans destrosses a l’edifici . / A.H.S. (Francesc Casañas Riera) / DS
Una primera subscripció pública va recollir 16.000 pessetes. Es va fer una tómbola, en què van contribuir tots els sabadellencs. La Junta també va rebre importants donatius en metàl·lic de les famílies més adinerades, fos com a contribució a les obres, o per sufragar el cost d’alguns dels seus elements arquitectònics, com columnes, portals o finestrals, o del mobiliari, com altars, imatges, bancs, etc.
Encara que de la nova construcció ja se’n va parlar l’endemà mateix del desastre, les obres no es van iniciar fins al 1914 i van durar bastants anys. L’església nova es va beneir el 1921, però abans, el 1918, la façana del carrer de Gràcia ja estava finalitzada i al damunt del portal d’entrada hi havia un escut que cridava l’atenció de la gent.
Enderroc de les parets de l’església de Sant Feliu després de la Setmana Tràgica (1909).
A baix, l’escut i la façana de l’església al carrer de Gràcia / A.H.S. (Francesc Casañas Riera) / DS
Sabadell, a diferència d’altres poblacions, ha estat sempre pobre en elements com escuts d’armes i blasons. A casa nostra l’heràldica no ha tingut mai gaire protagonisme. Tret dels escuts d’armes dels Amat de Palou, dels Olzina o dels Calders, que es poden veure, respectivament, a Can Deu, a Can Feu o a les sales del Museu d’Història, Sabadell no és lloc de llinatges, per aquest motiu als feligresos els estranyava l’aparició d’aquell escut.
Un escut singular. Un escut o blasó pròpiament dit, amb una banda inclinada amb la llegenda VIRTUS ET LABOR, als espais triangulars del costat, una J (superior dreta) i una C (inferior esquerra). A la meitat inferior, les quatre barres catalanes i coronat amb una àmplia tira ondulant, amb la divisa LABOR PRIMA VIRTUS. Sense corona, ni cap altre element heràldic i envoltat per dues frondoses branques de roure en relleu.
L’escut i la façana de l’església al carrer de Gràcia / A.H.S. (Francesc Casañas Riera) / DS
Més que un escut, era un pseudoescut, de considerables dimensions que, situat en un lloc tan visible, cridava l’atenció dels sabadellencs que anaven seguint, amb interès i curiositat, el curs de l’obra de construcció de la nova església.
Com que es tractava de Sabadell, ciutat molt laboriosa, era adient allò de: EL TREBALL ÉS LA PRIMERA VIRTUT. Però, i les inicials?
Els entesos en heràldica local no aconseguien identificar-lo i, no sabem si sense cap mala intenció o bé amb un punt de sornegueria, començaren a fer càbales sobre la seva procedència i el seu significat. La premsa local se’n va ocupar. Concretament, a la Revista de Sabadell del 19 de juny del 1918 va aparèixer un article, signat per Isabel Straveró (pseudònim que solia utilitzar Salvador Sabater i Oliver), que es titulava Aquell escut, i un dels seus fragments deia així:
“Igual devem dir respecte el significat de les inicials J i C que ningú sap explicar satisfactòriament. Si posades com a complement volent dir Jesu-Crist, com se pregunta irònicament el Diari de Sabadell, o si posades per a satisfer una vanitat, en qual cas no són les parets d’un temple les més apropiades per a pregonar-la. El record d’una bona acció que s’hagi de premiar en vida, és més eloqüent quan més modestament se perpetua”.
Setanta anys després, Pere Roda Garriga, en una Comunicació llegida a la Sessió Plenària de la Fundació Bosch i Cardellach, el 27 d’abril del 1988, deia el següent:
“Bé, doncs, segons que ens reporta Mn. Frederic Martí Albanell, a la seva obra Notes històriques de la Parròquia de Sant Feliu de Sabadell (1933) pàgines 106-107, el portal de Sant Quirze ‘és donatiu de Jaume Campmajó’. Això ens porta a esclarir el petit enigma de l’escut a què em refereixo, el qual està situat precisament damunt d’aquest portal, i, com he dit abans, ens mostra, en el seu camper, una J i una C, lletres que corresponen respectivament a les inicials del nom de fonts i del cognom d’aquest personatge”.
L’escut es troba al carrer de Gràcia / A.H.S. (Francesc Casañas Riera) / DS
Jaume Campmajó era un important industrial tèxtil de l’època, tenia la fàbrica al carrer d’Horta Novella. No venia de l’aristocràcia. No venia de família nobiliària. No podia exhibir a la paret de l’església un escut heràldic pròpiament dit. Sembla, doncs, que assessorat per algú que sabia llatí i que coneixia el tarannà del senyor Campmajó, va optar per la circumstància la creació d’un vistós escut fet a mida de la seva vanitat.
Les obres de l’església no es van acabar fins gaire més tard. De nou, va partir un incendi el juliol del 1936 que va obligar a fer una nova restauració l’any 1942. D’aquella època és la façana principal que dona a la plaça de Sant Roc, obra de Francesc Folguera Grassi, i que havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van arribar a construir.
