[Article de Sergi Balart, Ana Fortuny i Olga Gorina, participants en la 127a romeria]
En la nit prèvia a anar caminant de Sabadell a Montserrat per participar en la 127a Romeria, el passat dissabte 11 de març, la il·lusió era immensa, però també feia respecte saber que anàvem a fer un dels recorreguts més mítics que es fan des de la nostra ciutat, amb uns 35 km de distància. Per començar l’excursió, estàvem convocats a les 04.30 h de la matinada de dissabte a la plaça de Sant Roc.
Foto de part del grup que va pujar a Montserrat caminant / CEDIDA
Així que encara amb algunes lleganyes als ulls, a la mateixa plaça vam rebre les indicacions per si ens perdíem i la benedicció per a tots els caminants, a les escales de l’església de Sant Fèlix. La gent anava amb roba tèrmica i realment no va fer tant fred. Vam passar calor i la jaqueta la portàvem a l’espatlla… Per molt que sigui un tòpic, la realitat és que a l’inici predominava el bon humor i les ganes de passar-ho bé. Des de Sabadell vàrem sortir 146 persones, i en les diferents parades en vam sumar una cinquantena, fins a les 192 comptabilitzades. Més les que es van sumar directament a Montserrat, la romeria va mobilitzar unes 300 persones dissabte, i unes 300 més diumenge amb diverses activitats previstes.
Tots els que sortíem de Sabadell vam començar a caminar cap a Castellarnau en direcció Terrassa. Ens agrada fer la romeria per compartir la caminada amb familiars i amics, però també per veure en directe moments com la sortida del sol des de la zona de Torrebonica. La romeria s’ha fet amb tot tipus de situacions meteorològiques, i enguany el vent va ser el protagonista. A quarts de 7 ja érem a Terrassa per fer una pausa-cafè al voltant del mercat de la Independència i seguir el recorregut. Era relativament d’hora, i també va ser bonic veure com es llevava la ciutat mentre d’altres se n’anaven a dormir.
Sortida del sol des de Torrebonica / SERGI BALART
Cada vegada que s’arriba a una parada hi ha gent que s’afegeix a la romeria, com va ser el cas de Terrassa, Vacarisses i Monistrol, així que de mica en mica el grup es va anar fent més nombrós. Fer aquesta ruta és una bona cita per exigir-se esportivament i mentalment a un mateix, i tornar-se a enamorar dels nostres espais naturals.
Cap a les 10 h, a l’altura de Vacarisses, superar el turó del Coll de Cardús ens va donar molta força, sobretot perquè -per fi!- ja veiem Montserrat al fons. Visualitzar l’objectiu i pensar en la coca, el moscatell i l’aigua que sabíem que ens donaríen a l’arribada ens va ajudar a seguir caminant. Vacarisses és un punt del recorregut que pot semblar enganyós, perquè una cosa és començar a caminar en el terme municipal i, l’altra, arribar al nucli urbà. Tot i haver vist el rètol amb el nom del municipi, encara ens quedava una hora llarga per arribar a fer la parada prevista!
Un moment del recorregut de la romeria / CEDIDA
A partir de Vacarisses, el recorregut ja es comença a fer farragós, havent passat diverses hores caminant en un dia força càlid. Per sort, a les 14 h vam arribar a Monistrol de Montserrat i el dinar de carmanyola la migdiada i les guitarres ens van carregar les piles. Allà ja hi va haver qui va agafar el cremallera i, la resta, ens vam dirigir a fer l’últim tram, de pujada, abans d’arribar al monestir.
Com és tradició, també, a l’arribada no va faltar la foto de grup a les escales de Montserrat, on les cares mostraven l’esforç que s’havia fet després d’unes 12 hores d’excursió, però també la satisfacció d’haver arribat. La roba tèrmica del principi s’havia convertit en samarretes de màniga curta, gorres i crema solar. A partir d’aleshores, hi ha qui es va organitzar per tornar i qui es va quedar. En la romeria, en la qual participen l’esplai La Teranyina i les parròquies de la zona de Sabadell, a la tarda sempre es fan activitats i una pregària, a la qual hi ha qui puja expressament. I hi ha qui es queda a dormir, que les cames pesen i encara queda tot el diumenge per gaudir del cap de setmana i de la resta d’activitats previstes en la romeria.
