Obres de Monteverdi, Frescobaldi, de Wert, Gesualdo, Marenzio, Falconieri, Kapsberger. Jove Capella Reial de Catalunya. Lluís Vilamajó, director.
Teatre Principal de Sabadell. 17-3-23.
La principal cita concertística de Joventuts Musicals de Sabadell d’aquest març va convocar a socis i afeccionats a un concert molt ben pensat en la selecció musical i el fil narratiu, a càrrec de la Jove Capella Reial de Catalunya. Aquesta és una formació nascuda dels esforços pedagògics de Jordi Savall amb el suport de Lluís Vilamajó que, com aquest recordava a la presentació inicial, presentava una selecció de madrigals, cançons, àries i algunes peces instrumentals de Monteverdi i compositors contemporanis.
Una selecció de La favola d’Orfeo de Monteverdi servia com a eix articulador d’una panoràmica sobre l’amor (des de l’experiència de la dolçor, de l’amargor, del desamor, de l’abandó, de la ràbia, de la mort) que, des del primer pis, el tenor David Hernández encetava com a pastor d’aquesta òpera, narrant en l’estil que a l’època en deien recitar cantando.
Ajaguda al Lamento della nimfa i com a Euridice, Irene Mas va convèncer per una sensibilitat fruit d’un treball musical i tècnic molt ben dirigit a partir de les credencials de rigor, profunditat, criteris històrics i interpretatius, des del vessant filològic i documental que posicionen la formació com un projecte en construcció, però a tenir en compte.
En aquest sentit, la recreació de Jove Capella Reial de Catalunya va discórrer doxa, detallista i, a nivell de textures, amb evident diferenciació de les veus –fins i tot les intermèdies-. En aquest sentit, la depuració i riquesa tímbriques aporten un ventall matisat de colors que se sumen al poliment del vibrato realçant les dissonàncies, els jocs de simetries i l’amorosiment de les eclosions i cadències, els retards harmònics i la fisonomia d’aparent senzillesa i elevació. En bona part, aquesta naturalitat es devia a unes melodies mogudes per graus conjunts i per salts intervàl·lics de curt abast, tractades amb una fluència moderada i proporcionada.
Però més enllà de la texturació i els recursos musicals dels madrigals (de Wert, Gesualdo, Marenzio, Monteverdi), la posada en escena també cercava fer evident l’espai com a element musical i teatral generador de perspectives i efectes: algunes amb caràcter immersiu com les entrades d’alguns cantaires des de la platea.
Entre aquests, la mezzosoprano Eulàlia Fantova, que va brodar l’ària de la missatgera “In un fiorito prato”, demostrant el gust i la musicalitat que la caracteritza com a intèrpret també en altres repertoris, alhora que polint antigues deficiències de col·locació en la veu que ara es copsa amb un domini idoni que li permeten unes gradacions dinàmiques i unes subtileses plenes d’intel·ligència i sentiment. La mateixa que la servida per Carles Blanch a la tiorba, quasi minimalista, amb la Toccata seconda: arpegiatta de Kapsberger, amb uns magnífics relleus dinàmics, sobretot en piano, vorejant virtuosísticament el silenci.
En resum, una excel·lent proposta en varietat de repertori, prestigi de la formació i la seva matriu i pel nivell interpretatiu assolits per uns músics que també actuen amb la Capella Reial de Catalunya dirigida per Jordi Savall.
