S’està anant en la direcció correcta en el camí cap a la transició energètica? Quan i com s’ha d’aconseguir emetre zero emissions? Aquestes i d’altres preguntes són algunes de les que el catedràtic emèrit de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, va posar sobre la taula durant la xerrada d’aquest dimarts a la Cambra de Comerç.
Per al geòleg sevillà, abans de posar una data, sigui el 2050, el 2060 o el 2100, per assolir l’objectiu mundial d’emetre zero emissions –hi ha països, com la Xina, que ja han anunciat que fins al 2060 no podran aconseguir aquest objectiu– cal dissenyar un full de ruta que compti amb tots els actors, incloses les petrolieres, per abordar un problema que “qui no ho tingui com a prioritat compromet el seu futur”, va assegurar, el catedràtic, mentre afirmava amb rotunditat que “els humans hem forçat l’escalfament del planeta més enllà dels cicles naturals”.
Davant una trentena d’assistents, Marzo va criticar el paper que està jugant la Unió Europea en aquest àmbit, posant sobre la taula dues opcions per posar fil i agulla cap a la transició; revolució o transició. En el primer dels escenaris, i seguint la Identitat de Kaya, de l’economista energètic japonès Yoichi Kaya, l’eliminació immediata dels combustibles provocaria un “decreixement econòmic”, defensant una transició on s’apostés per “la innovació disruptiva en tecnologies de descarbonització i d’emissions negatives” per substituir els combustibles fòssils. L’objectiu? Aconseguir separar el creixement econòmic i demogràfic de l’augment d’emissions, tenint present que els països industrials representen el 30% de la població mundial i alhora consumeixen el 70% de l’energia mundial.
Aquesta “bona governança” que necessita la Unió Europea i les grans potències mundials ha d’anar lligada amb una aposta decidida en l’àmbit de I+D+I, perquè segons va assegurar Marzo “tenim un 83% de les tecnologies que necessitem per assolir l’objectiu”. Part d’aquest % restant és el que caldria per innovar perquè ara com ara “electrificant pots arribar a cobrir, com a molt el 50% el 2050. Hi ha sectors com el transport per carretera, el marítim, l’aviació o els forns per a la indústria de l’acer que no es poden electrificar”. En definitiva, segons Marzo, el que cal és innovar un nou green deal real: “full de ruta verificable, obert en el sentit de neutralitat tecnològica. I que requereix un esforç de revolució disruptiva de la forma com fem la política”.
