El Cristóbal Garrido (Sabadell, 1976) és una persona que desprèn amor. Només des d’aquesta premissa s’entén que hagi estat capaç de construir i fer créixer un personatge com la Sharonne. “El meu primer amor té molt a veure amb la Sharonne. Va ser l’única parella que vaig conèixer sense ser Sharonne. L’única que m’ha conegut abans i després de Sharonne. El nom el vam posar junts”, rememora, repassant anècdotes del passat. Als anys 90, el teatre va obrir-li les portes a conèixer aquell director de sala d’un restaurant que va motivar, gairebé per casualitat, la creació d’una figura que avui ha arribat fins i tot a la cursa per ser a Eurovisió. Des d’aleshores, persona i personatge han caminat de la mà, enriquint-se mútuament, com si es tractés d’un punt de connexió constant amb la frescor d’aquella primera vegada.
“La primera ens agafa més ingenus. Creiem que tot és felicitat. Jo ho vaig viure bastant així. És important perquè el personatge de Sharonne té molt d’això”, diu. Al llarg del camí, l’amor ha estat sempre protagonista. “Totes les relacions arriben en el moment just, quan les necessitem viure”, reflexiona. Un factor fonamental per construir-nos a nosaltres mateixos. “Una relació és com tenir un mirall. Aprens moltíssim de tu. Per això, cada cop volem estar menys en parella. Arribem a veure que la millor parella som nosaltres mateixos”, concep. “Crec que no hem de pensar que totes les persones que ens trobem a la vida seran una mitja taronja. Nosaltres som taronges senceres que caminen juntes. Pot ser un mes, un any o tota la vida”, resumeix sobre la filosofia que li ha servit per créixer personal i professionalment.
Sharonne, un amor de joventut
Als 47 anys, el Cristóbal fa mitja vida que coneix la Sharonne. Encara avui, és capaç de sorprendre i sorprendre’s amb un personatge que conserva l’essència de l’amor. “El noi era francès. El nom partia de Sharon Stone. Però ell [el seu primer amor] em va proposar afrancesar-ho amb la ‘-ne’ final. S’hauria de pronunciar en francès”, confessa amb un somriure. “Ell ni ho recordava!”, admet mantenint la rialla. Són records d’una època que va servir per posar fonaments que encara són presents ara. “És l’única exparella amb qui de tant en tant ens saludem. Li tinc molta estima. Vam cometre molts errors de joventut. Però sempre me n’alegro molt de saber que està bé”, relata sobre personalitats i moments que s’entrellacen.
El Cristóbal mira amb orgull tot el que li ha passat en l’últim any. És, defineix, una experiència molt més oberta, que ha permès que tothom pugui acostar-se a la Sharonne. “Assolir aquestes fites és molt bonic. Però tot el que he fet ha sigut especial. Això de l’últim any és una meravella, perquè ho hem enfocat diferent. Però soc molt feliç de la vida professional que he tingut“, confessa ple d’orgull.
“No he assumit la personalitat de la Sharonne. Només és un personatge”
Sharonne li ha donat saviesa, estabilitat i continuïtat en un món sempre complex com és el de l’espectacle. “He après moltes coses fent aquest personatge a molts llocs diferents. De la professió i de mi mateix. Ha sigut una gran escola portar-la tan lluny. Gaudeixo la feina i espero que duri tot el que hagi de durar. Però quan sigui el moment de guardar-lo a l’armari, li donaré les gràcies i m’acomiadaré d’ella”, resumeix.
Les seves paraules mostren que l’aprenentatge és sempre una part fonamental en qualsevol vincle emocional. També amb un mateix. “No he arribat a fondre’m. No he assumit la personalitat de la Sharonne. Només és un personatge. El dia que deixi de fer-ho, tindré la nostàlgia que qualsevol té, però no pel personatge en si. Jo soc jo. I estic molt feliç sent el Cristóbal”, emfatitza. És la força d’un alter ego que troba els seus orígens en el sentiment i l’emoció. Llarga vida a l’esperit i la força de Sharonne!
Concert de Luand, recital de Roc Casagran i tertúlia d’escriptors: el Sant Jordi perfecte a Sabadell
