[León Guerrero]
El dissabte la pluja va envair la ciutat i, probablement, el lloc més tranquil on es podia trobar refugi era a Ca L’Estruch. Des del festival Embassa’t van decidir fer la tercera i última festa de presentació a casa, i a partir de les 20h ja es van començar a obrir portes.
En primer lloc els assistents es van trobar amb la Júlia Mills, acompanyada de dues guitarres; la seva pròpia, que era acústica, i la d’en Rodri, el músic que donava una textura diferent a les cançons amb una guitarra elèctrica i en ocasions amb un teclat electrònic. Va ser aquest intercanvi musical entre elèctric i acústic el que va marcar gairebé tota la seva actuació. Tot i trobar-nos amb un concert relativament calmat, la telonera va oferir algunes cançons amb bases electròniques, utilitzant com a eina musical l’autotune per deformar la seva veu. Fins i tot es va atrevir a fer una cover de La bachata, de Manuel Turizo, utilitzant com a únic acompanyament una guitarra acústica.
Posteriorment va actuar Anna Andreu i la seva bateria, Marina Arrufat, presentant cançons dels seus dos àlbums publicats i alguns singles. Amb un so totalment impecable i unes intencions molt clares, van saber transmetre d’una forma genuina tot el treball de l’artista, sense cap tipus d’excés i mostrant l’ampli i captivador repertori de què disposa.
La guitarra elèctrica d’Anna Andreu va ser el bressol ideal per a les seves lletres d’una marcada tendència poètica i la bateria i els teclats de la Marina van oferir un embolcall perfecte a tota l’actuació.
El nivell de la baterista va ser espectacular i la seva capacitat per barrejar ritmes amb els diversos elements ambientals sorgits del teclats van elevar el nivell del concert. Com va dir la pròpia Anna Andreu a la cançó La força i el temps, on parla de la seva relació amb la Marina quan creen cançons, elles dues són com dues línies que es xoquen creant un breu equilibri que pot arribar a generar un excepcional material musical.
Amb el seu pop d’autor, Anna Andreu presenta unes lletres plenes de matisos que no són pas directes i que amaguen en els seus angles morts els seus vertaders significats. A Ca L’Estruch també vam gaudir de dues reinterpretacions de poemes que va fer Andreu, en primer lloc amb Canción del Jinete, de Federico García Lorca, que va ser musicat en el seu moment pel valencià Paco Ibáñez i, finalment, amb Quietud, de la poetisa mallorquina Maria Antònia Salvà, un poema que no l’havia gravat ningú mai i que Andreu volia mostrar al públic. Aquesta cançó va omplir completament l’espai i, tot i la seva brevetat i l’intencionadament minimalista acompanyament musical, va tenir un efecte màntric amb la constant repetició de la mateixa pregunta: “Era un ocell que hi venia? Era un sospir d’un absent?”. Igualment com fan les lletres d’Anna Andreu, el poema presentava de forma molt subtil una història, en aquest cas en relació a un soroll que provenia d’un pinar i la veritat sobre el seu origen. La cançó va ser recentment publicada a Spotify amb la col·laboració de la Rita Payés i en Pol Batlle, artistes que podrem escoltar al propi Embassa’t el proper dissabte 20 de maig.
Amb aquesta última festa va tancar l’Embassa’t les seves presentacions prèvies al festival. Els dies 19 i 20 de maig podrem gaudir al Parc Catalunya de la seva quinzena edició, i el diumenge 21 després del Petit Embassa’t, el festival celebrarà els seus quinze anys més viu que mai amb el concert de cloenda de The Tyets.
