Fotos: retrat de Josep Renom i Costa, plaça del Mercat, Torre de l’Aigua, quiosc modernista, font del Nano i font del Càntir / jbc / a.h.s.
Fa 105 anys que la Torre de l’Aigua s’identifica amb l’skyline de Sabadell. Es va inaugurar per la Festa Major del 1918, encara que no estava acabada del tot. La recepció de l’obra es va dur a terme a inicis del 1919. Amb els anys ha esdevingut el símbol emblemàtic de la ciutat. Ha estat a bastament fotografiada, representada i copiada i admirada.
Però segurament no hauria estat així si s’hagués construït d’acord amb el projecte guanyador del concurs públic que havia convocat l’Ajuntament el juny del 1915. Uns canvis que van convertir el que havia de ser una matussera obra de formigó en una torre més esvelta i vistosa. Isabel Argany Comas explica a La Torre de l’Aigua, editat pel Museu d’Història de Sabadell, que els principals canvis introduïts foren: la cúpula amb el pinacle rematat per una bola, en lloc d’un sostre pla que feia de terrassa; l’escala helicoidal de formigó visible des de lluny, en lloc d’unes senzilles escales metàl·liques d’un tram que enllaçaven els quatre pisos que lligaven els vuit pilars i la modificació de la base de la torre, es van eixamplar els pilars, formant contraforts rematats en boles, i al mur de tancament es van afegir bancs a la part exterior i muntats estriats a la part superior. Aquestes modificacions es van concretar en poc temps, acompanyant l’increment del pressupost, amb decisió des del mateix Ajuntament, per la naturalesa de la tasca de l’arquitecte municipal, el senyor Josep Renom i Costa.
Els protagonistes de la construcció de la Torre de l’Aigua foren els senyors:
Francesc Izard i Bas. Enginyer industrial, autor del projecte d’elevar aigua del riu Ripoll, impulsor de l’obra i promotor de la idea de construir un gran dipòsit elevat. Va redactar les bases del projecte que, resumint, consistien en un dipòsit de 300 metres cúbics de capacitat, a una alçada del fons de 25 metres, per assegurar una pressió de sortida de 2,5 kg/cm2 i unes canonades, d’entrada i sortida, de 250 mm de diàmetre. El carrer on està ubicada la Torre de l’Aigua du el seu nom.
Lluís Homs i Moncusí. Arquitecte, director tècnic de Construcciones y Pavimentos, SA, l’empresa constructora. Expert en formigó armat. La Torre de l’Aigua és una de les primeres obres de Sabadell d’aquest material. Al projecte es mencionava que, de totxo, semblaria una xemeneia més i metàl·lica, faria la mala impressió dels lletjos dipòsits d’aigua de les estacions de ferrocarril. Amb el formigó s’aconseguiria resistència, durabilitat i bellesa.
Josep Renom i Costa. Arquitecte municipal i director del projecte. La seva mà es veu en les modificacions mencionades i que van embellir i estilitzar un simple dipòsit d’aigua convertint-lo en una torre de bella figura que ha esdevingut el símbol de Sabadell.
Uns anys abans, Josep Renom ja havia signat el projecte de construcció del quiosc modernista que era de propietat municipal, va ser fruit d’una iniciativa privada, el promotor de la qual va ser el senyor Felio Antunez Gaspar, que, el dia 25 de juny del 1910, va presentar un projecte a l’Ajuntament en què exposava que des de feia molts anys tenia cedit en arrendament el lloc on estava enclavat el quiosc de begudes de la seva propietat a la plaça de Doctor Robert. Assabentat que l’Ajuntament tenia la intenció de variar-lo d’emplaçament amb un nou quiosc, amb millors condicions d’estètica i d’art, havia resolt proposar-ne la construcció d’un pel seu compte.
El quiosc modernista tenia forma circular, amb una cúpula de ceràmica blava. Tenia la planta baixa ocupada per l’expenedor de begudes, amb un petit subterrani com a magatzem. A la plataforma o pis, protegit per una barana, hi feia concerts la banda municipal, on va tenir molt èxit el mestre Masllovet. Al cap de poc van instal·lar a tot el voltant unes vidrieres amb els seus plafons i ja s’hi podia passar una bona estona.
Malauradament, a inicis del 1943 el quiosc va ser derruït, primer per no eclipsar el monument de la Creu dels Caiguts i després per la millora del centre de la ciutat. Les obres que permetien unir la Rambla amb el Passeig es van dur a terme cinc anys més tard. El quiosc no estava al mig, sinó en un cantó de la plaça, així es podia llegir en el projecte: Proyecto de pabellón destinado a audiciones y emplazado en uno de los ángulos de la plaza del Doctor Robert.
Josep Renom i Costa també va exercir d’arquitecte municipal a Mollet, a Santa Maria de Barberà i a Sant Quirze
Amb l’enderroc del quiosc va desaparèixer la mostra del Modernisme més admirada pels sabadellencs. Però sembla que pels membres del consistori era, tan sols, un expenedor de begudes i que la sinuositat de les seves formes contrastava amb la rectitud i solemnitat de la creu. Rectitud i solemnitat només comparables amb la moral imposada de l’època.
Un dels projectes més coneguts de Josep Renom va ser la plaça del Mercat. Tots els membres del consistori, amb el batlle Esteve Relat al davant, estaven d’acord que Sabadell necessitava, amb urgència, un mercat cobert. Coincidien que el mercat a l’aire lliure de la Plaça Major havia quedat antiquat. Els nous temps i el gran creixement d’aleshores exigien un mercat modern per a la ciutat. El 26 de novembre del 1926, la Comissió Permanent va acceptar l’opció del Camp de la Sang. El projecte que va aprovar l’Ajuntament va anar a càrrec de Josep Renom. Segons el projecte, amb data de 25 de juny del 1927, el cost de construcció del mercat seria de 992.465,46 pessetes. L’edifici tindria forma lleugerament trapezial, amb una superfície de 3380 m2, però incloent-hi el soterrani i les voreres amb marquesines, gairebé es duplicava. Al soterrani hi anava la fàbrica de gel. Per la Festa Major del 1927 es va col·locar la primera pedra. El Mercat es va inaugurar l’any 1930 i per la seva qualitat arquitectònica i la seva funcionalitat va ser un referent a tot el país.
Josep Renom i Costa va néixer al carrer de la Salut, 5, era fill del mestre d’obres Francesc Renom Romeu i de Joaquima Costa Sallent. Va dur a terme els primers estudis als Escolapis de Sabadell i el batxillerat al col·legi del Collell –a la Garrotxa–. El 1897 inicià els seus estudis a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va ser alumne, entre d’altres, d’Antoni Maria Gallissà, d’Antoni Rovira i Rabassa, de Joan Torras i Guardiola, d’August Font i Carreras, de Lluís Domènech i Montaner, de Josep Vilaseca i de Josep Puig i Cadafalch, de qui es convertiria en amic i admirador.
A partir del 1910, i durant 21 anys, fins a la mort, va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Sabadell. Aquests anys va projectar grans obres per a Sabadell, algunes encara es conserven i d’altres ja no.
El 30 d’octubre del 1912 es va casar amb la sabadellenca Maria Gambús i Prats i instal·la el nou domicili i despatx a la via Massagué, 83, de Sabadell. El matrimoni va tenir set fills.
Figura entre els artistes que el 1915 van participar en la contraexposició de caràcter acadèmic que l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar a l’antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l’exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat. A l’Almanac de les Arts del 1924 es va reproduir un projecte decoratiu per a l’església del Colell. El 1928 va realitzar un projecte per a l’eixamplament del que havia de ser el Sabadell del futur, en què es pretenia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una zona residencial. Malauradament, l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola va impedir-ne la materialització. Durant molt de temps va compaginar les tasques d’arquitecte i urbanista amb les de professor de l’Escola Industrial de Sabadell.
La seva labor a Sabadell va ser ingent, tant en obra pública com en obra privada. Entre moltes altres, són obres seves: la torre Mena Claramunt del carrer Latorre, ja desapareguda; el Consultori de Maternologia i Puericultura, del carrer de l’Illa; la Infermeria Victòria Eugènia del Parc del Taulí; els Safareigs Públics de Gràcia, del carrer de Reina Elionor; la casa Ramon Costajussà, del carrer de Gràcia; la casa Josep Trullàs, del carrer de Convent; les cases barates del carrer de Roger de Flor; la casa Joaquim Arimon del carrer d’Arimon, i les fonts públiques com la del Nano a la Rambla i al del Càntir.
El 1928 va ser fundador del Cos d’Arquitectes Municipals d’Espanya, del qual fou membre actiu de la Junta Directiva i va exercir el càrrec de comptador fins a la seva mort. Va dissenyar l’anagrama de l’associació, va col·laborar assíduament a la revista del CAME i també va ser un dels impulsors de la creació de la Mútua del CAME.
A finals d’abril del 1931, Josep Renom va contraure una pulmonia que el va dur a la mort al cap d’una setmana a casa seva, a la via Massagué. Al cap de vuit mesos, a l’octubre, naixia el seu setè fill.
A més a més…
A l’hemeroteca de l’Arxiu Històric de Sabadell hi ha un fons de Josep Renom i Costa de revistes estrangeres d’arquitectura de finals del segle XIX.
