Joan Balart i Armengol. Inventor, empresari i polític clau en el progrés de Sabadell

Tot i que un carrer del districte 2 de Sabadell (Creu Alta-Can Puiggener) du el seu nom, Joan Balart i Armengol forma part d’aquell grup de sabadellencs que, ignorats i desconeguts per la immensa majoria dels ciutadans, es mereixen el reconeixement de la ciutat per la seva aportació al desenvolupament econòmic i social de la nostra ciutat.

Joan Balart, com a inventor, com a empresari i com a polític, va ser un sabadellenc il·lustre, un emprenedor valent i un patriota compromès. Aquestes facetes varen tenir un paper predominant en la seva vida.

Pel que fa al vessant social i polític, va mostrar un currículum extensíssim: l’any 1905, als 23 anys, va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell, més tard va formar part de la junta directiva del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat que tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. L’any 1925 formava part, com a bibliotecari, del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell. A les eleccions municipals de l’any 1932, a les llistes d’Esquerra Republicana, va sortir elegit regidor i va exercir de tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Aquell mateix any, i pel mateix partit, també va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya.

Durant la guerra va estar proper a Josep Tarradellas. A finals de juny del 1937, va ser un dels integrants, com a membre de la Generalitat, de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions. Uns mesos més tard, a l’octubre, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, creada a Catalunya per decret del Ministeri de Defensa Nacional, i hi va exercir les funcions de vicepresident.

En acabar la guerra, l’any 1939, es va veure obligat a l’exili francès, a Montpeller concretament. Mentrestant, a Sabadell, els esdeveniments no podien anar pitjor. Les forces del general Líster, en la seva retirada de la ciutat, el 26 de gener, van incendiar la seva empresa. Amb la paradoxa que Juan Balart y Compañia, SL, que havia estat col·lectivitzada i on s’havia fabricat material de guerra per a ús de l’exèrcit republicà, va ser destruïda per aquest mateix exèrcit. Ironies i desgràcies de les guerres. Però això no era el pitjor: el 9 de febrer del 1939, el primer govern de la dictadura franquista va promulgar la Ley de Responsabilidades Políticas, una llei que buscava liquidar les culpes contretes pels que havien contribuït a “crear la subversió”.

Tallers Balart, empresa creada l’any 1906 per Joan Balart i Armengol, va liderar el mercat espanyol de maquinària i forns per a fleques durant setanta-dos anys

El pes d’aquesta llei el van fer caure implacablement al damunt de Joan Balart i dels seus socis. I així, el 4 d’agost del 1940 se’ls va imposar la sanció de pèrdua total de béns i d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics i sindicals durant quinze anys, a més, multa de deu mil pessetes a Joan Balart Armengol; de vint mil pessetes a Valentí Balart Armengol; de trenta mil pessetes a Pere Balart Armengol, i al soci comercial, Pere Galofré Casals, pena d’inhabilitació per cinc anys per exercir càrrecs públics i sindicals. En canvi, en va sortir absolt Josep Pratcorona Llopis, cunyat dels germans Balart, per no aparèixer sotmès a cap dels apartats de l’article 4 A de la Ley de Responsabilidades Políticas, recobrant aquest inculpat la lliure disposició dels seus béns, una vegada signada la conseqüent resolució.

Josep Pratcorona va poder recuperar el que havia quedat de l’empresa i amb els seus socis es van disposar a iniciar de nou la marxa de Tallers Balart. Però no ho van tenir fàcil. El novembre del 1940, per poder inscriure l’empresa al Registre Mercantil, primer van haver de fer la rescissió parcial de la companyia, però com que el president estava en “paradero desconocido”, els van obligar a posar-li una denúncia.

tapa

Amb l’entrada dels alemanys a França, Joan Balart Armengol i la seva esposa van decidir marxar a Mèxic. El viatge va ser complicat. De Montpeller a Port-Vendrés, en tren, on van embarcar al vaixell Gouverneur Général Cambon en direcció a Oran, des d’allà a Casablanca en tren, on el dia 31 d’octubre del 1941, a bord del Quanza, van salpar cap a Veracruz. El Quanza era un vaixell noliejat per la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), que va arribar a Veracruz el 18 de novembre. En el mateix vaixell també va embarcar l’expresident de la República Niceto Alcalà Zamora i la seva família.

A Mèxic, per sortir del pas, Joan Balart va rebre un ajut de 300 pesos, però aviat es va guanyar la vida. De bagatge i experiència n’hi sobrava. L’any 1950 va poder tornar a Sabadell, on va recuperar el càrrec de president del consell d’administració de la seva empresa, Talleres Balart, SA.

Joan Balart i Armengol va néixer a Sabadell el dia 22 de novembre del 1882. Va estudiar als Escolapis i a l’Escola Industrial, va fer l’aprenentatge en una empresa metal·lúrgica alhora que estudiava el peritatge mecànic i elèctric. Eren uns temps en què l’electricitat propiciava la motorització de les màquines manuals amb la instal·lació de motors elèctrics.

Joan Balart es va establir com a empresari l’any 1906 i es va dedicar a la construcció de motors elèctrics i instal·lacions elèctriques industrials. Es va especialitzar en maquinària per a fleques i pastisseries. Va idear i patentar una pastera basada en un sistema helicoidal que va tenir gran acceptació. La va batejar amb el nom d’Amassadora La Economica. L’any 1920 va ser escollit vocal de la federació Patronal de Sabadell en representació dels empresaris metal·lúrgics.

Conscient que la seva clientela estava formada per forners artesans sense gaires recursos, va instaurar un sistema de pagament a terminis, que, després de superar algun problema de capitalització, va permetre d’estendre la maquinària de Tallers Balart per tota la geografia catalana i peninsular.

Un fort creixement li va permetre establir un nou taller a la cantonada Batllevell-Vilarrúbias. Uns visibles rètols, situats a l’entrada de l’empresa, anunciaven, en català: Tallers Balart. A més de pasteres també fabricava forns per coure-hi pa i altres màquines per a fleques i pastisseries.

Casat amb Apolònia Mariné i Huguet, no van tenir fills. Durant l’exili, els membres de la seva família, germans, cunyat i soci, van regir i administrar l’empresa.

La guerra va estroncar el futur i la vida d’un home honest i íntegre, a més de perjudicar i danyar la seva empresa per valor de més de mig milió de pessetes.

Després de l’exili, els deu darrers anys de la seva vida, va exercir de president del consell d’administració de Tallers Balart, SA, l’empresa que ell havia creat.

Joan Balart i Armengol va morir a Sabadell del dia 17 de desembre del 1960.

Quatre nebots van seguir la labor iniciada pel seu oncle: Ernest Pratcorona Balart, Pere Balart Majoral, Joan Balart Majoral i Jordi Balart Pich, el senyor Galofré duia les tasques comercials. Cadascun amb la seva aportació van fer créixer la companyia que es va convertir en un grup de quatre empreses: Balart, SA; Tallers Balart, SA; Construccions Balart, SA i Baesa. Un potent grup que abraçava una gran cunya del mercat espanyol del sector del pa, a més d’exportar regularment. El juny del 1975 va rebre, de mans del ministre de Comerç, el Premi al Mèrit Exportador atorgat per la Cambra de Comerç de Sabadell.

La maquinària i els forns Balart eren molt populars. Pel que fa als forns, tenia la gamma més àmplia del mercat: forns giratoris, forns de pisos Ambassador, forns de cinta, forns de túnel amb solera refractària, forns de balancins i forns elèctrics per a pastisseria.

La caiguda de Tallers Balart va estar envoltada de dramatisme i no exempta d’injustícia. El que no havien aconseguit les tropes del general Lister, ni el primer i dur franquisme, ho va aconseguir la conjuntura que es vivia aleshores. El grup va presentar suspensió de pagaments el novembre del 1978. Si bé la gestió del darrer director general, el senyor Balcells, havia dut als números vermells, tot el grup tenia prou potencial per sortir-se’n. El deute global, de poc més de tres-cents milions de pessetes, no semblava que havia de ser letal, el grup era prou potent per poder renegociar aquell deute. A tall de tempesta perfecta, van coincidir diverses accions que van dur la companyia a la fallida. Sindicats, personal de l’empresa i socis hi estaven implicats.

L’acció dels sindicats va ser cabdal per arribar a aquell punt. La intolerància i la intransigència dels sindicats i el seu dur comportament van arrossegar tot el grup a la fallida. La vaga del Metall de la tardor del 1976 i la vaga de Balart de final del 1977 van ser definitives. Aleshores, després de quaranta anys de dictadura i repressió, les masses sindicals tenien una força i un poder enormes. Res a veure amb el paper actual. Les suposades desavinences familiars també van influir en el motiu del tancament, així com la candorosa innocència dels treballadors de l’empresa, incapaços de defensar els llocs de treball.

De la fallida de Balart en van néixer diverses empreses del sector, l’Ernest Pratcorona Balart va crear Paning; el seu cosí Pere Balart Majoral va muntar Begesa, amb la B de Balart i la G de Galofré. Altres càrrecs, tècnics i comercials de l’empresa també es van establir en el ram, tant en el sector de forns com en el de maquinària, però res va ser igual.