El filòsof i periodista Jordi Graupera, immers en una ruta per presentar La perplexitat (Destino) a ciutats de Catalunya, va passar per la Llar del Llibre. I resulta que l’acte va ser una tornada a la ciutat de la seva família, que no es perdia cap òpera de la Faràndula i que vivia visceralment els partits dels arlequinats.
No sabia què fer. M’ha arribat La perplexitat amb poc marge de temps abans de la presentació. Podia anul·lar l’entrevista i deixar-te penjat o que em clissessis a la segona pregunta i quedar malament. Tu què hauries fet? Perquè hi confesses que vas escriure una crònica de l’enfonsament del Prestige sense haver-hi estat, des del sofà.
O sigui que un tros sí que l’has llegit! Hauria fet el mateix que tu, que és córrer, córrer i córrer. No, a veure. Jo, abans de marxar, vaig fer entrevistes per diaris digitals sense haver-les pogut preparar perquè t’avisaven el mateix dia. No pretenia haver llegit el llibre o haver escoltat el disc. Amb el temps aprens a anar una mica més de cara, no? I dir això que has dit tu. Jo crec que és normal i que tothom ho entén. Quan ets més jove penses que tothom espera de tu algunes coses perquè creus que ells també les fan. I no és veritat, llavors tots vivim en una ficció. Fer-se gran també és reconciliar-se a dir la veritat quan aquesta et perjudica.
En el llibre en parles, de reconciliar-te amb tu mateix.
El llibre té un arc, és a dir, viatja d’un lloc cap a un altre. I en aquest viatge hi ha un procés de reconciliació amb una idea d’autenticitat, que de vegades implica un grau de sinceritat que és dolorós per tu i pels altres. El dolor de la sinceritat forma part de la bona vida.
L’Obama guanya les eleccions i ets a Harlem veient com joves canten el “yes we can” com hooligans. Amb l’eufòria del moment, escrius, “era impossible no pensar que la història, el món, avançava cap a un lloc millor”. Va ser així?
En aquell moment m’adono que tota la retòrica i tot el soroll mediàtic, tot el folklore al voltant de la victòria d’Obama, m’està intentant convèncer que el lloc va cap a un lloc millor. I jo vull participar d’això, perquè t’imagines que vius en directe una revolució històrica, un fet inigualable. Feia il·lusió ser-ne part, ser a Harlem, poder explicar-ho, sortir a la ràdio. Era gairebé un titella de mi mateix, com si m’estigués manipulant des de fora. Però d’allò hi havia alguna cosa que em desafinava i que atribuïa al fet de ser de fora. Pensava: ‘Bé, com que no sóc d’aquí, no acabo de pillar el punt dolç de tot això’. I és veritat que ho veig més clar en perspectiva que en aquell moment. Durant tot el mandat d’Obama es deceben moltes esperances que ell va crear i la idea mateixa d’esperança. No va ser un polític particularment incomplidor, però sí que és veritat que darrere el brilli-brilli de l’esperança s’hi va revelar una actitud molt més cínica del que en aquell moment es veia.
I marxes després que Trump arribi al poder. En contraposició, penses que el lloc avança cap a un lloc pitjor?
Trump té una manera de ser, de fer i d’existir al món que és la contrària a tota l’educació que jo he rebut, des de la més bàsica fins als grans ideals. I això genera molta violència interior. Sobre la seva presidència, et diria que el pitjor va ser la retòrica, de la mateixa manera que la retòrica va ser el millor de la presidència d’Obama. En el terreny dels fets, si bé tots dos van fer coses criticables, tots dos van fer coses que costen molt de no defensar. En el cas d’Obama, l’extensió de la sanitat a capes de la població que no hi accedia. En el cas de Trump, la seva actitud davant la política exterior va ser de les menys bel·licoses de tots els presidents dels Estats Units de l’últim segle. Per entendre’ns, van matar molta més gent els bombardejos d’Obama que els de Trump. I això et col·loca en una posició complicada. I després, crec que tant Obama com Trump van tenir la capacitat d’assenyalar una sèrie de conflictes políticoculturals, identitaris, que estaven al cor de la discussió americana, però que ningú estava posant a primer pla. Crec que això, a la llarga, és positiu. Però, vaja, tot i que hi ha una cosa de pell, un rebuig que intento resistir, intento ser tan equànime com puc per no caure en l’automatisme de tanta gent. Faig l’intent asèptic de dir: ‘Ep, un moment, si visquessis allà, potser ho veuries diferent’.
Als Estats Units, hi vas reconèixer el conflicte que dona pas al fenomen que anomenes ‘perplexitat’.
L’ús de la paraula ‘perplexitat’ que articula el llibre fa referència a aquell moment en què estàs tan segur de com veus el món que ets incapaç d’imaginar-te que el teu adversari polític està defensant les seves idees de bona fe. Per tant, ho fa de mala fe o és curt de gambals o està manipulat. Però si la busques en el diccionari, vol dir el contrari d’això: és el moment en què davant de diverses opcions no saps quina triar. Per tant, en el llibre hi ha un joc de miralls en què es perverteix el significat de la paraula per il·luminar alguns conflictes. Aquesta perplexitat l’hem viscut aquí, no crec que sigui especialment d’aquesta època ni dels Estats Units, però és allà on el vaig veure. Hi té a veure el meu caràcter, perquè soc obsessiu a desfer malentesos, però hi ha un moment en què t’adones que allò no és exactament un malentès, sinó una aposta existencial de distanciament respecte a un altre. Aleshores, sí, aquesta perplexitat emergeix. I, a vegades, veus que el conflicte no es pot evitar, per tant, és millor encarar-lo amb normalitat.
En el llibre, la teva perplexitat evoluciona?
El llibre comença amb un xoc entre el país on aterro, la meva formació, les meves falses seguretats, els meus autoenganys, les meves síndromes de l’impostor i tot això. A mesura que avança el llibre, vaig desfent-me d’aquestes perplexitats i acabo amb una idea molt més clara del que vull fer a la vida i amb una acceptació molt més tranquil·la de la realitat dels conflictes polítics.
Parles del nen que eres, amb una vida interior plena. Aquest nen és el que després marxa a Nova York buscant l’anonimat?
No ho havia pensat així, però tens una mica de raó. Des de molt jove, la meva vida intel·lectual d’una manera o altra ha tingut una traducció pública, encara que fos petita. Potser sí que marxar era una manera de guanyar privacitat. Tot i això, sempre he tingut vocació pública. Allà la vaig continuar tenint, mai m’he volgut amagar ni tancar en un racó. Però sí que és veritat que la tensió entre les coses que passaven a dins meu i les coses que feia en el món era molt gran. Jo crec que això ens passa a tots, tot i que ho explico en primera persona perquè no puc jutjar els altres. Com dic en el llibre, mai fem les coses de la mateixa manera quan sabem que estem sols que quan sabem que ens estan mirant. I no està clar quin dels dos moments és més veritat, en quin moment som més autènticament nosaltres. Aquesta tensió m’ha preocupat tota la vida i marxar va ser una manera de provar-me en un altre lloc i poder reiniciar tot aquest teatre en què vivim.
El teu veí sabia que vas escriure la declaració del Parlament que cridava a celebrar un referèndum d’autodeterminació?
Ha, ha, ha! No, el pobre Giuseppe no en sabia res. Ni tan sols sabia que estava fent articles sobre ell, ni que surt en aquest llibre. No sap res i no crec ni que li arribi a importar mai. El seu món i el meu no es toquen. I això forma part de la meva reconciliació: hi ha gent a qui no puc intentar explicar amb les meves teories, vivim en mons separats i ja està bé que sigui així. Però és veritat que era un món una mica estrany en què per a mi la política catalana era una cosa que passava a dins del meu ordinador: les tertúlies, els articles, les xarxes socials, els skypes, els contactes amb polítics, la resolució de la declaració del Parlament, els manifestos per fer un referèndum… Apagava l’ordinador, sortia al carrer i, ostres, allò continuava reverberant a dins del meu cor, però el món no hi tenia res a veure. Tenia gairebé l’aspecte d’un videojoc, un Age of Empires de Catalunya.
En el llibre mires cap endins, la vida familiar. Tens la sensació de despullar-te?
Despullar-me no és l’expressió. He fet l’esforç de no fer una cosa impúdica, buscar un equilibri just entre coses que formen part de la meva intimitat i coses que em sembla que són rellevants per il·luminar el que vull explicar tant de mi com del món, sense caure en la pornografia sentimental ni en l’excés. Per exemple, una de les meves germanes m’ha retret que hi ha una explicació molt llarga de la malaltia de la meva mare i una de molt curta de la del meu pare, quan va ser igual d’important per a nosaltres. És clar, però és que aquest llibre no és una biografia ni són les meves memòries. Els episodis expliquen una cosa que jo vull explicar, hi ha pinzellades importants per ensenyar qui soc i com soc. És una mena d’assaig que en el món anglosaxó és comú i aquí és més inhabitual, tot i que crec que començarà a ser-ho. Sobre la vida familiar, deixa’m dir una cosa, perquè aquí és l’únic lloc on puc dir-ho i que sigui rellevant…
I tant!
La meva família és de Sabadell! El meu avi, que era d’Olesa de Montserrat i abans de la guerra va venir aquí a estudiar pèrit tèxtil, un dia sortint del tren va seguir una noia i va entrar a darrere d’ella a l’estanc. Era la meva àvia, la Maria Àngels Palaudàries, la filla de l’estanquera de la Rambla. El meu avi deia que va començar a fumar en aquell context. Es van acabar casant i van tenir fills. La gran va ser la meva mare, nascuda a Sabadell. Després, van anar a viure a Barcelona i la meva connexió amb Sabadell es talla aquí. Jo soc la primera generació de la família que no hi ha viscut. Bé, ja està, i fins aquí el parèntesi familiar…
No, no! Endavant!
Doncs recordo que els diumenges, quan ens reuníem tots, el debat a taula, amb passions i odis reals, era sobre el partit del Sabadell d’aquella setmana. Per mi, allò era una fantasia increïble! O, per exemple, a la meva família sempre li ha agradat molt l’òpera i anaven a tot el que feien la Faràndula. Era una manera de sentir-se lligats a la ciutat. D’alguna manera és com quan vas a un colmado pakistanès i estan mirant la televisió del país en el mòbil. La meva família sempre es va sentir exiliada de Sabadell.
I què tal aquest retrobament estrany amb la ciutat?
És una ciutat que m’estimo, en part, per això. Per mi és una arrel estranya. Sabadell sempre ha estat un lloc tel·lúric a casa meva. Ara mateix la ciutat no té aquest aspecte tel·lúric, no és com Solsona, que té una energia antiga, sinó que en té una de contemporània, molt més moderna i urbana. Però per mi, en l’imaginari de la infantesa, la meva mare, els meus oncles i els meus avis sabien una cosa que jo no sabia, perquè ells encara hi estaven arrelats.
Ara potser hauries estat periodista mediàtic.
Sou el poder a l’ombra del periodisme català, clarament!
Ara que parlem de la família. El dolor que vas viure, dius, va fer que no et convertissis en un imbècil.
Tot a la vida m’empenyia a ser un imbècil. Una família que no patia gaire, els estudis m’anaven bé, soc extravertit, més o menys perssuasiu… No soc coix, ni borni, ni guenyo. La vida m’anava bé sense cap esforç. I quan passa això, és molt fàcil tornar-te un imbècil, perquè pressuposes que la vida sempre et deu alguna cosa. Aleshores, la malaltia dels meus pares i la seva mort seguida, de molt jove, és un correctiu. La vida et diu: ‘Tu què t’has pensat, que la cosa seria fàcil?’. Sobre això, a mi m’agrada dir una cosa molt contraintuïtiva, i que a vegades et fa sentir culpable, que és que els mesos de malaltia dels meus pares són els més feliços de la meva vida. És per la intensitat i la veritat que hi va haver en aquells mesos de dolor extraordinari. Molta gent llegeix el llibre i està trobant maneres de reviure les seves històries familiars a través de les meves, perquè són les de tothom. I sent el mateix. Gran part de les jerarquies del meu caràcter posterior s’articulen en el procés d’acceptació del fat inevitable que se’t morin els pares als braços.
I, per acabar, què et fa quedar perplex, ara mateix?
Jo diria que em continua semblant increïble, o fascinant, la gent que és incapaç d’imaginar raons i motius de bona fe darrera les coses que fa algú altre. Gent que no es fa càrrec mai de la situació de l’altre. Em sembla increïble, perquè és molt fàcil de veure-ho. Hi ha una frase del Robin Williams, que és una mica patètica, però que a mi m’agrada molt, que diu: ‘Tothom està vivint una batalla de la qual no saps res. Sigues amable’. Em sembla bastant savi. Això no vol dir que no hagis de ser poc amable quan calgui, o conflictiu i violent quan és necessari, però quan el teu mecanisme és de negació de les possibilitats de motius de bona fe de l’altre, vol dir que et coneixes molt poc a tu mateix.
La perplexitat és un llibre sobre el moment en què dos grups humans, o dues persones, són incapaços de comprendre’s i es queden perplexos davant les esperances dels altres. Per explicar-ho s’hi barregen tres eixos. El primer, l’experiència de deu anys de viure a Nova York —el període d’Obama a Trump—, amb la descripció de les quotidianitats, la gent i la vida a Nova York i als Estats Units. El segon, la política i la història a partir d’escenes concretes, realitats culturals concretes, polítics concrets. I el tercer, les reflexions interiors de l’autor, amb referències al passat, als dubtes, a les esperances i als fracassos, a les lectures i als fets que ens fan créixer, a la perplexitat mateixa.
