El concepte global és el mateix: informar. Però la manera de fer-ho ara respecte a fa vint-i-cinc anys sí que ha canviat una mica. En alguns aspectes, moltíssim. De totes maneres, s’aconseguia l’objectiu final. L’antic Diari de Sabadell que l’any 1999 va celebrar les 5.000 edicions amb un número també molt especial ofereix notables diferències amb el DS que teniu ara a les mans i acaba de complir els cinc anys del nou i modern disseny.
Aquesta és la primera evidència: la maquetació i els recursos de què disposen actualment els dissenyadors no tenen res a veure amb les limitacions d’abans, quan aquesta figura ni existia. Eren els mateixos redactors els que plantejaven, amb les escasses eines que tenien al seu abast, les pàgines.
El telèfon, un tresor
Cercar una notícia. Un quart de segle enrere, el telèfon es convertia en el principal aliat. Això sí, encara s’havia de trucar a molts números fixos i a vegades calia esperar a l’hora de dinar o sopar, quan el protagonista estava a casa seva. El mòbil encara es trobava en una fase incipient, amb recursos molt limitats, com la cobertura. Pels periodistes que havien de cobrir informacions fora de la redacció en horaris intempestius suposava un problema greu.
Tenir localitzada una cabina telefònica -ara pràcticament extingides- propera era una bona estratègia prèvia. O fins i tot alguna casa particular pròxima al lloc de l’esdeveniment. Els d’Esports així ho van fer més d’una vegada per explicar un partit del Centre d’Esports jugat entre setmana al vespre. Ara això pot semblar inversemblant. El contacte amb entitats, institucions, associacions o clubs de la ciutat també era força curiós. La irrupció del famós Fax -per a molts, desconegut- va ser molt ben rebuda a la redacció de fa 25 anys. Gairebé es feia servir com el mail actual.
Internet ja havia tret el cap amb força, però per exemple Google no va aparèixer fins a l’any 1998. Cercar qualsevol mena d’informació requeria un protocol ben diferent de l’actual. Segurament, més elaborat i costós. Quan el Centre d’Esports feia un fitxatge, l’única manera de saber detalls d’aquell jugador era trucar a altres mitjans de comunicació on havia militat anteriorment. Ara, una consulta a qualsevol aplicació et dona les dades en pocs segons. O es pot consultar a Viquipèdia.
La impremta, la joia de la corona
Paper, paper i només paper. El Diari de fa 25 anys era exclusivament pensant en el paper, en l’edició de l’endemà. Per arribar al tancament, s’havien de fer molts passos. Al matí, reunió dels caps de redacció per examinar, juntament amb el director i responsables de cada secció, els temes que podien tenir interès i decidir l’enfocament. A partir d’aquí s’iniciava tota la maquinària.
Un procés que té molts punts en comú amb l’actualitat amb una diferència fonamental: la immediatesa. Abans, s’havia d’esperar a l’endemà; ara, la notícia apareix al web i xarxes gairebé a l’instant. També el procés fotogràfic estava en plena transformació: del revelatge al digital. Encara s’havien d’escanejar prèviament les fotos.
El que no canvia massa és la pressió de la impremta per tenir les pàgines. L’any 1999, el Diari de Sabadell presumia d’una impremta pròpia. Un luxe. Una meravella veure-la en funcionament. Era la culminació a la feina de tot el dia. Això també ha canviat. És un procés que la majoria dels diaris han externalitzat. Un altre món.
