Eneko Fernández es va proclamar fa uns dies guanyador de l’onzena edició del programa MasterChef. L’exfutbolista del Centre d’Esports, entre molts altres equips, repassa la seva trajectòria al concurs gastronòmic i apunta alguns paral·lelismes entre el món de la cuina i el futbol.
Com se sent el vigent guanyador de MasterChef? Com han sigut els últims dies?
Amb un tràfec brutal, però benvingut sigui. Ha estat una bogeria. És una onada que t’arrossega completament, però estic molt feliç. De totes les possibilitats que hi havia quan vaig entrar al programa, acabar guanyant era sens dubte la millor de totes. També per sentir-me tan bé amb el pas del programa, havent-me mostrat tal com soc. Estic gaudint molt de l’èxit professional, perquè em dona un prestigi important, i alhora gaudint de l’estima de la gent, que m’ha donat molt bon feedback del meu pas pel concurs. No m’esperava tanta estima.
Què et va fer presentar-te al programa?
Sorgeix perquè a mi m’encanta menjar. He sigut del morro fi tota la vida. Amb el futbol, vas vivint a diferents llocs i aprofitava per anar a molts restaurants i conèixer la cultura gastronòmica dels llocs per on anava passant. Quan començo a formar una família, no podia anar tant a menjar fora i m’ho començo a fer jo a casa. D’allà surt aquesta passió. Els últims 10 anys han sigut de cuinar molt i experimentar, conèixer ingredients de fora… Així va néixer la passió que m’ha empès a anar al programa. Era una broma recurrent quan venien a casa companys d’equip i amics. ‘Has d’anar MasterChef!’, em deien. I jo pensava que era impossible. Amb la quantitat de gent que s’hi presenta, creia que ni tan sols em seleccionarien. Doncs mira! Tenien raó [riu] i el primer any que m’hi presento, guanyo!
Celebració després de la victòria a MasterChef | RTVE
S’ha anat coent a foc lent. T’esperaves guanyar? En quin moment comences a pensar que és una possibilitat? O, simplement, ho veies com una experiència més?
En cap moment m’ho he plantejat amb la idea de viure l’experiència. És cert que és una vivència brutal i t’ho passes molt bé, però jo era molt ambiciós des del principi. L’únic objectiu era arribar fins al final. A la meva edat, i en el meu moment vital, no volia anar a viure una experiència sinó a buscar-me un espai en el món de la cuina. I entenia que l’única manera era arribant fins al final per guanyar prestigi.
Mantens la vena de futbolista d’elit, doncs. Sempre has tingut aquesta passió per la cuina?
Sí. Ho veia com l’oportunitat més gran de la meva vida. Un cop tancada l’etapa del futbol, havent-me dedicat a allò que m’agradava, era una nova oportunitat per poder dedicar-me a una altra passió. Sentia que era tan important que era tan ambiciós com podia. A mesura que avançava el programa, començava a sentir que havia de lluitar guanyar-lo i que tenia les meves armes per fer-ho.
Com has viscut l’experiència? Què destacaries del format?
M’ha sorprès que fos tan familiar per a mi. Després d’haver-ho vist tants anys per televisió, no se m’ha fet gens estrany. Era com si conegués el plató, les proves, la dinàmica, els jutges… era una sensació d’estranya familiaritat des del primer moment que vaig ser allà dins. Tot era com m’ho imaginava. Va ser molt bonic perquè era com si ja pertanyés a allò.
Suposo que també és bonic per la possibilitat de conèixer gent i fer noves amistats.
Molt. És una part fonamental del programa i un aspecte en què em va ajudar molt la meva carrera esportiva. No és només competir, en aquest cas als fogons, sinó també la manera de relacionar-se amb els companys. Abans al vestidor i ara al programa. Entres i no coneixes la gent, com quan comences una pretemporada en un equip, que ve cadascú d’un lloc diferent i has de teixir les relacions. Em va recordar molt al món de l’esport.
Eneko Fernández, cuinant un dels seus plats | RTVE
Ara que no ens escolten. Amb què et quedes, amb un ascens a la gespa o amb guanyar MasterChef?
En la meva vida, ha sigut molt més important MasterChef. Això ho sento com una cosa meva al 100%. En el futbol hi ha molts factors que influeixen, intangibles que no controles. Aquí he tingut la possibilitat de decidir-ho tot. No només en els plats, sinó a l’hora de comportar-me en cada situació. És molt gratificant sentir-se reconegut per com ho he fet.
A la Nova Creu Alta se’t recorda com un futbolista tècnic i amb toc. Com et definiries a la cuina?
Com a cuiner, penso que el millor que tinc és el paladar. Per sobre del fet de cuinar, el meu fort està en la meva cultura gastronòmica. Portava molts anys molt interessat i amb moltes inquietuds al voltant de la cuina. La capacitat de decidir què està bo i què no a través del paladar és el que m’ha fet cuinar les millors coses al programa.
Quin és el teu plat estrella?
M’encanten els plats senzills i tradicionals que et connecten amb la gastronomia concreta d’un lloc. Em tornen boig les cocotxes de bacallà al pil-pil. És un plat amb tres ingredients que ho té tot. Té potència de sabor, melositat, una salsa única, aroma…
“Tinc la sort que la meva constitució m’ha permès sempre menjar el que volia”
Parem siusplau, que em faràs salivar… De futbolista ja et posaves habitualment el davantal?
Sempre he cuinat. Des dels 23 anys que vaig marxar de casa dels meus pares he cuinat diàriament. Quan vivia sol anava fent les meves cosetes i en els últims anys, sobretot quan va néixer la meva filla gran, vaig passar al següent nivell, perquè ja no podia anar a un restaurant i m’ho feia jo a casa. En aquells primers anys, jo trucava a la meva mare per demanar consells sobre com ho feia ella. Ara és ella qui em truca a mi. Les trucades han canviat de direcció [riu].
Crec que no m’equivoco si dic que el futbolista s’alimenta millor del que cuina.
Pot ser que sí. A més, quan menges a casa, com a esportista, tendeixes a fer-te plats senzills, amb dietes fàcils i coccions ràpides i poc elaborades que ajuden a tenir digestions bones de cara a la pràctica esportiva.
Com compaginaves el teu plaer pel menjar amb aquestes obligacions esportista?
Tinc la sort que la meva constitució m’ha permès sempre menjar el que volia. Sabia que havia de cuidar-me, però sempre he estat en forma en un pes similar. No soc un bon exemple. Els companys m’ho deien: ‘com t’ho fas per mantenir-te així amb el que menges?’. Jo sempre he pogut tenir capritx, però això no sempre val.
Ho has pogut compartir amb altres futbolistes?
Sí. En cada equip ho trobes. I t’ajuntes amb companys a l’hora de menjar que són del teu estil i acabes fent dinars i sopars a les cases, cuinant nosaltres mateixos. Quan vaig marxar del Sabadell i vaig arribar a Oviedo, allà és on més ens cuidàvem en aquest sentit i anàvem a totes les cases. A Sabadell eren més de restaurants i no tant a casa.
“Sabadell és una gran ciutat gastronòmica, amb un mercat que m’encanta”
En tens algun de marcat a Sabadell?
Del dia a dia, recordo anar a menjar el menú del dia a Casa Fuster amb el Fito [Miranda] després d’entrenar. També fèiem alguns sopars d’equip al Lujo Ibérico. I també m’agradava molt l’Al Tanto que va de Canto.
Sabadell és un bon lloc gastronòmicament?
Sí, sens dubte! Té un producte molt bo, amb un mercat que m’encanta. És una ciutat amb un mercat molt ampli.
I a partir d’ara, què?
Ara marxo a Sant Sebastià, sis mesos al Basque Culinary Center per formar-me. M’anirà genial per donar-li forma al projecte que arrenqui. Estic fent les primeres passes en el món de la cuina i em fa una mica de vertigen prendre una decisió sense estar una mica més format. Aquests mesos m’aniran molt bé, per relacionar-me, preguntar molt i demanar consells als xefs amb qui estigui. També seré amb el Jordi [Cruz] a l’ABaC, a la cuina d’un 3 estrelles Michelin, no puc demanar res més. L’altre aspecte estimulant és el llibre de les meves receptes, que ja ha sortit. Crec que és part d’aquest futur a la cuina que ja és una realitat. Estic molt content.
Tornes a ser com una perla del planter.
Acabo de debutar [riu]. Estic amb l’expectativa de veure què passa, allò que diuen: ‘a veure si ho fa bé, però té bona pinta’. Em sento així.
Sabadell seria un bon lloc per obrir-hi un nou restaurant?
Estic molt obert a tot. A l’hora de formar-me i demanar opinions, no em vull tancar a res. Visc a Terrassa. Sabadell i Terrassa són llocs que conec molt bé. També Barcelona, aquí al costat. Estic obert fins i tot a anar a Madrid. Serà on entenguem que estarem millor, també amb la família. L’únic important és que sigui a la cuina.
De què seria el restaurant?
M’agraden les bases de la cuina tradicional. Ha de ser molt present. M’agrada també donar-hi una volta amb productes de fora. Els sabors del sud-est asiàtic, espècies, productes frescos i aromàtics. La meva cuina és una barreja de tot això. Crec que s’ha d’aprofitar molt el producte de temporada, estacional, i fer-lo brillar. Això et permet canviar les cartes, els plats i jugar amb el que està en òptimes condicions.
Amb una mica de sort la següent entrevista serà amb un plat a taula.
Tant de bo, i amb una bona copa de vi!
