Quan puja a l’escenari, admet que es transforma radicalment, posseït pel ritme, com Dr. Jekyll per la poció que el fa esdevenir Mr Hyde. Quan no hi és, tal com demostra en aquesta entrevista, Xavi Vendrell és un interlocutor atent i afable que destil·la coneixement i passió per la música i la seva història.
Antic líder del mític grup BB sin Sed, el sabadellenc ha emprès des de 2020 una nova aventura, com a vocalista i lletrista de Sed de Mal. Després d’una gira que ha passat per Madrid, Saragossa, Tarragona, Lleida, Terrassa, Sant Feliu de Guíxols i Cerdanyola, faltava abans d’estiu el arribar al cim. Actuaran aquest dissabte (21h) a Sabadell, a la sala musical Vade Música, de plaça Laietana.
Prometeu un directe enèrgic.
Venim de l’explosió del punk, del 77, en què l’energia dels directes sempre ha sigut mítica. No es contemplava que no n’hi hagués. Abans ja érem així amb BB sin Sed o amb Las Flores del Mal. No només sortim a cantar les cançons, sinó que les fem nostres i les vibrem. Quan pujo a l’escenari em transformo. Això s’ha afiançat perquè portem molts anys junts i ara ho hem aprofundit i arrodonit.
A Sed de Mal, us uniu quatre músics que ja havíeu creuat els vostres camins.
Ara som sis! S’hi han afegit el guitarrista Javi Rodríguez, en actiu amb grups de Terrassa, i el productor, Marc Tena, que en algunes actuacions ens acompanya als teclats i sintetitzadors. Amb el Feliu Pla ens coneixem de tota la vida i era el bateria de BB sin Sed des del 1985. Amb l’Albert Mas, que era dels Midnight Specials, ens coneixem des dels 16 anys, tot i que no havíem tocat mai junts en un grup. El Miguel Figuerola era el cantant i guitarrista de Las Flores del Mal i tenim amistat des dels anys 80.
A banda de l’amistat, què us ha unit tants anys?
Entenem la música de la mateixa manera. Ens entronca l’ànima del punk i del garage rock, tot i que queda diluïda en la nostra música. Però n’agafem la força i la reconduïm. Ens agraden les cançons intenses, fosques. Som un calaix de sastre en què les nostres influències queden esmicolades pel que fem. Per això quan toquem un vals té més a veure amb el rock fosc i l’energia del punk que amb un vals convencional. És una cançó lenta, però un tobogan d’emocions, molt intensa, perquè puja molt i baixa molt, No té res a veure amb El Llac dels Cignes, t’ho asseguro! Ens agraden Bob Dylan i The Nomads, però també bandes d’ara, de gent jove, no estem ancorats en el passat.
El garage rock?
Eren bandes dels anys 60, molt intenses de guitarres, formades per joves sense massa recursos que es tancaven a tocar a garatges. A Anglaterra i als Estats Units van sorgir centenars de bandes així. És música urgent, ràpida, sense floritures.
El árbol Torcido, El Rey de las Lágrimas, Soy de oro y de Barro i No moriré ahora són cançons de Sed de Mal. Què tenen en comú aquestes cançons?
Com que les lletres les faig jo, tenen a veure amb mi. El missatge és la tempesta vital que duc al damunt i que ara em regalima per tot arreu. Una banda de rock ha de gaudir i fer gaudir, però hi ha d’haver alguna cosa més. Les lletres han de transmetre una visió del món. Que ara mateix és bastant fosca, fa una mica de por.
I què diu aquesta tempesta?
Parlo de la vida, la mort, del pas del temps… Tots tenim cinquanta i escaig anys, tampoc ens queda tant temps per perdre. Això es nota en les lletres.
Com està anant la gira?
Teníem moltes ganes de sortir. L’última vegada va ser fa quatre anys amb BB sin Sed i ens havien quedat ganes.
