L'
Alba Valero (Sabadell) té 38 anys. És activista
d'Obertament. Malgrat les dificultats que ha viscut des de petita, ha trobat les eines per fer front a diferents obstacles. En un moment vital d'estabilitat, s'obre en canal disposada a què el seu
testimoni serveixi. Perquè, com explica ella mateixa, sempre has de buscar una mà disposada a agafar-te quan estàs a punt de caure.
Com t'he d'imaginar de petita? Com recordes la teva infantesa?
Era una nena bastant conflictiva, sobretot contra les injustícies. Sempre estava ficada en embolics a la classe. Em ficava al mig de baralles. Era un run-run molt constant, això de ser molt
canyera. Quan arribava el mes de setembre o octubre, sempre tenia son i estava molt cansada. En general, feia moltes coses i tirava endavant. Però recordo tenir sempre una sensació d'estar molt enfadada.
Era una manera d'exterioritzar que alguna cosa no anava bé? Quan prens consciència d'aquesta batalla interna que descrius?
Sempre vas buscant efectes exteriors. Quan tenia 17 anys va néixer el meu germà petit i no estaven tant per mi. Em vaig descontrolar molt. Et planteges si és el caràcter o si hi havia alguna patologia, perquè ja feia coses perilloses durant l'adolescència. Quan vaig començar a dubtar de si alguna cosa anava malament, crec que ja era massa tard. I va venir el diagnòstic, amb 21 anys. Un sotrac total. Tinc una àvia amb trastorn bipolar i tenia un component genètic molt fort. Això va fer veure que anava per aquí. La meva germana estava estudiant Medicina aleshores. De seguida es va veure que estava en un context amb una simptomatologia d'un trastorn mental.
"Em vaig informar molt de la malaltia per tirar endavant"
Com recordes el moment quan arriba el diagnòstic?
Va ser un alliberament. Vaig pensar: no soc jo! Amb tots els conflictes, sempre busques recursos per saber com canviar. Però t'adones que no era culpa teva. El cervell funcionava malament. Doncs anem a curar-nos. L'exemple que jo tenia, la meva àvia, no era encoratjador. Però em vaig informar molt de la malaltia per tirar endavant.
Quines eines vas trobar?
Vaig començar per Salut Mental Sabadell, a la Xamba. Hi ha diferents coses que vaig aconseguir. En l'àmbit sanitari és l'equip de psiquiatria, psicòlegs, centres de dia, on he estat ingressada de vegades. A mi em van ajudar molt els Grups d'Ajuda Mútua, una mena d'alcohòlics anònims [riu]. Tothom amb un trastorn i un diagnòstic que parla d'eines que ens han servit, mentre et desfogues. L'altra pota és la família. Vaig veure que sense ella no me'n sortia. L'entorn és molt important. Si és un nen o un adolescent, encara més. Arribar a la descompensació d'un trastorn és multifactorial. A mi, per exemple, m'afecten molt els canvis de temps. Si un dia plou molt, potser no em puc llevar. Després hi ha tota la part del sistema [burocràtic]. Ser treballador amb una discapacitat. A mi em van donar una incapacitat i més tard me la van treure. En un trastorn bipolar com el meu, et veuen bé, després et veuen malament... Les avaluacions no són sempre encertades, ni ràpides.
[caption id="attachment_298564" align="aligncenter" width="1000"]
Alba Valero, al Passeig | David Chao[/caption]
Com és el tractament i el teu dia a dia?
Hi ha una base farmacològica, que en el cas del trastorn bipolar és el liti. Cada pacient té la seva cuineta. Hi ha efectes secundaris, com la tremolor. Hi ha coses que he hagut de deixar de fer, com el teatre. Després, hi ha el tractament psicoterapèutic, que pots tirar per on vulguis. Hi ha molts recursos. El fet de ser activista, com el meu cas, és una eina que t'empodera molt. Perquè sents que estàs bé i que pots ajudar els altres.
Com es trenca l'estigma d'una malaltia mental? Quins consells dones a persones que es trobin en una situació com la que has viscut tu?
El que més serveix és entendre que no és culpa teva. El sentiment de culpa és un símptoma. Igual que els pensaments suïcides. Són un símptoma. Tot passa. I passarà. Sobretot, no és culpa teva i, per tant, demana ajuda. Si penses que és culpa teva, assumeixes que ho has de solucionar tu sol. I no ho faràs. Només es farà la bola més gran. Comences a pensar en el passat, el futur, et preguntes: què he fet. Et sents malament, però no ha de ser així. Per això, s'ha de demanar ajuda. A un amic, als telèfons del 024 [llama a la vida], el 061. Treu-ho. No és culpa teva. No t'ho mengis. Es farà molt fosc i molt negre i serà cada vegada més difícil de treure.
"Vaig petar perquè no ho vaig parlar amb ningú"
Al principi m'has parlat de "coses perilloses" i ara de pensaments suïcides. Com has viscut aquestes situacions i com les recordes ara?
He tingut tres intents de suïcidi. El primer va fer que arribés el diagnòstic. Vaig petar perquè no ho vaig parlar amb ningú. Després, els recordo com una desesperació: 'em rendeixo', perquè això és una lluita. I és cert, és una mala passada tenir un trastorn mental, i és una lluita. Però aprens molt. Jo tinc la sensació que quan parles amb gent que té feina feta en aquest sentit, arribes a un nivell emocional molt més profund. Més bonic. La gent que va com robots no es plantegen res. I nosaltres sí [pausa]. Ho recordo com derrotes en la batalla. Però, amb resiliència, te'n surts. Ho recordo amb desesperació. Com un 'no puc més. Estic cansada i no me'n surto'. Però sempre hi ha una mà que t'agafa. Sempre hi haurà algú.
https://www.diaridesabadell.com/2024/05/03/conducta-suicidia-creixen-casos-sabadell-dades/
En quin punt estàs avui?
Estic en un 6,5 o 7. M'ajuda posar una nota. Estic estable. Però em falta una mica d'energia per fer coses. Guspira. Em canso més sovint. És com una depressió física, però psicològicament estic bastant bé. Ara he d'estar alerta perquè ve l'estiu. I sempre em disparo cap amunt. Gasto més del que hauria, surto, bec... Quan comencen els primers símptomes, és com una escola per aprendre de tu. Em serveix molt, per exemple, escriure un diari. Però ara estic bé. Alerta, però tranquil·la.
Com visualitzes el futur? Han marxat aquests pensaments o has d'aprendre a conviure-hi?
Això és la creu. Intento no pensar en el futur. Perquè fa mal. Penso: tinc dues carreres, soc mestra de música, he anat a l'Institut del Teatre... Però això és el que fa mal. Intento viure el dia a dia. Estic en un procés judicial pel tema de la incapacitat i això dictarà una mica cap a on anirà tot. Fer una projecció de futur, a mi, no m'ajuda. Potser hi ha altra gent que sí. Perquè fa mal i és molt incert. Professionalment, per exemple, t'has de reinventar. Ara, cuido gossos. O faig més cursos. Si tinc una pensió, em serveix per formar-me i no haver de treballar. Cadascú ha de buscar fórmules, dintre de les condicions que té, perquè també hem de menjar. Es tracta de canviar el xip aquell de: casa-cotxe-parella-feina. Jo no puc plantejar-ho així, perquè no crec que ho tingui i em frustraria molt pensar-hi.
El vídeo de l'entrevista, aquí:
https://www.youtube.com/watch?v=Hj1ujJumzxc
