Fotos: Ignasi Ribas i el Monument al Sastre. Febrer del 1983. Altres imatges relacionades / Lluís Brunet / jbc
Havent tornat de Cuba, el Joan va refer la seva vida a Sabadell. Era bon paleta i aviat es va guanyar la vida com a constructor. Tenia bons clients i molts encàrrecs. Quan va ser empresari, va deixar d’anar amb roba de feina per anar ben vestit. Gairebé sempre duia americana i corbata, també quan es va retirar. Els anys cinquanta li feia la roba el Benjamí Dolç, un sastre del carrer de Roger de Flor.
El Joan era discutidor i polemista com la majoria dels homes de la seva generació. Acostumava a fer tertúlia amb els seus amics, jubilats com ell. Tots volien tenir raó aquelles estones després de dinar quan prenien cafè al bar de la cantonada. Un dia en va deixar anar una de tan grossa que tots els presents es van esverar. El Joan va afirmar que les sastreries estaven condemnades a tancar, i que amb el temps es comprovaria.
Tot va començar quan el Ramonet es va queixar del que li havia costat una americana, entre la roba i la feina del sastre. No esperava que fos tant. De seguida es va iniciar una discussió en què cadascú defensava amb vehemència la seva opinió. El Joan argumentava que, en tots els àmbits, la producció o confecció de peces una per una, era pura artesania i, per tant, en un món de competitivitat tendiria a desaparèixer. També opinava que la confecció industrial arribaria a notables nivells de qualitat i el resultat final seria un bon producte a un bon preu, i que al davant d’aquestes condicions els sastres en sortirien perjudicats i no hi tindrien res a fer. Tots els presents li van dur la contrària.
El que és més sorprenent és que aquesta anècdota tenia lloc a inicis dels anys seixanta, potser el 1962 o 1963, quan a Sabadell hi havia feina a dojo. Tothom es podia guanyar la vida la mar de bé, i els sastres també, és clar. Aleshores, la majoria dels homes es feien un vestit per temporada i els viatjants se’n feien, almenys, dos. Sense comptar festes de compromís com casaments o altres celebracions en què s’havia d’estrenar roba per força.
A Sabadell, ciutat de la qualitat industrial, amb noms pel que feia a la roba de vestir masculina, com Artextil, Bartex, Casanovas, Cascon, Colomer, Corominas, Garriga, Gorina, Industrial Pañera, Lanitex, Llonch, Lluch, Marcet, Tamburini, Textil Riba, Sallarés Deu i d’altres, era un sacrilegi anar vestit malament i sense gust. Aquella acreditada qualitat de la roba, juntament amb el bon fer dels sastres, assegurava l’èxit del bon vestir. Els sastres, sobretot ells, tenien molt a dir en la vestimenta dels homes, fos de mudar o simplement de vestir.
La feina del sastre començava quan un client arribava a la sastreria amb un corte per tal de fer-se un vestit. Usualment per talles normals era 1,2 metres per al pantaló i 1,5 per a l’americana. A partir de llavors, el sastre desplegava totes les peculiaritats del seu ofici. Si el client no tenia una idea exacta del que volia, li mostrava fotos o models i l’aconsellava fins a convèncer-lo: la solapa més llarga o més curta, dos o tres botons, amb tall o sense tall al darrere, butxaques amb tapa o sense. Fins i tot triaven els botons. Tot seguit, el sastre desenvolupava els seus coneixements en una de les feines que dins l’ofici demanaven més atenció: prendre les mides. Calia que les mides reflectissin amb detall les particularitats de cada client: si tenia els braços llargs o curts, si tenia les espatlles caigudes, si es posava dret o tort. Les mides que es prenien normalment per fer una americana eren: el cossatge (del clatell fins al capdavall de l’esquena), el quadre (amplada de l’esquena), la llargada de màniga i la circumferència del pit. Per fer el pantaló, es prenien la llargada de la cintura fins als peus, la mida de caixa o trinxa que es deia, on aniria tallada la bragueta, la mida del cos a l’alçada de la cintura i del maluc i l’amplada de baix, segons el gust o la idea que portava el client. Un sastre experimentat, a més de tenir un tracte exquisit amb el client, també tenia quelcom de psicòleg. Sabia de què podia parlar amb cadascun d’ells, les estones de prendre mides o d’emprovar, si de política, de futbol o de dones.
Sabadell ha estat ciutat de bons sastres amb el pas dels temps, amb noms com: Adam, Ayllon, Bracons, Caballé, Cueto, Daviu, Dolç, Duch, Escoda, Escuté, Ferran, Farrés, Fontanet, Gallart, Gasulla, Gost, Gumà, Juncadella, Llagostera, Mayol, Pascual, Patricio, Peñalver, Ramoneda, Ribas, Ribó o Serra, entre molts d’altres, que han estat els artífexs de l’elegància masculina a casa nostra.
També hi ha hagut cases de moda i confecció com: Sauquet, Confeccions Valls, Júpiter, Moix, Norbert, Amadeu Reiet o Rojas. I a manera de complement, camiseries com Gràcia, Llobet, Massons o Sauquet i, fins i tot, a ca l’Esteve només venien corbates.
El Monument al Sastre mostra la figura d’un sastre d’aspecte jove assegut lleugerament inclinat i cosint. És obra d’Adolf Salanguera partint d’un dibuix d’Agustí Masvidal
A Sabadell per parlar de sastres és imprescindible i just citar el senyor Ignasi Ribas i Pujadas, el mestre sastre sabadellenc nascut a Castelló d’Empúries que va elevar als més alts nivells l’ofici de la sastreria. El senyor Joan Deulofeu, president de la Sociedad de Maestros Sastres La Confianza de Barcelona, va escriure: “Si a la il·lusió hi afegim tenacitat, si a l’optimisme hi afegim constància i si a l’amor hi afegim treball, sense adonar-nos-en haurem dibuixat les principals característiques del meu bon amic Ignasi Ribas. Sens dubte hem conegut molts homes il·lusionats, optimistes i grans professionals, però amb tan importants qualitats no s’assoleixen les metes que ell ha aconseguit, per això manca a més, tenacitat, constància i molta feina”. Definia amb justícia el senyor Ribas amb els mots il·lusió, tenacitat, optimisme, constància, amor i treball.
Nascut el 1918 a Castelló d’Empúries, Ignasi Ribas i Pujadas es va establir a Sabadell l’any 1949, després de treballar a prestigiosos tallers de sastreria de Barcelona. Casat amb Pilar Artola, van ser pares del Josep i de la Maria Eugènia. A Sabadell, a més de desenvolupar una ingent labor en la feina de sastre, va participar en els certàmens de moda masculina que se celebraven a Barcelona presentant models, va ser impulsor i ànima del Monument al Sastre, situat a la ronda Zamenhof, i ens va deixar una joia en forma de llibre, Cajón de sastre, un homenatge al món de la sastreria i a la qualitat del tèxtil sabadellenc.
Amb motiu de la inauguració del Monument al Sastre l’11 de febrer del 1983, Ignasi Ribas explicava:
“Doncs he tingut de tot, alegries i contrarietats. Però sempre he pensat que ho podria fer malgrat la crisi. A més de les moltes ajudes que s’han rebut, espero que amb la inauguració la col·laboració serà més gran. Tota ajuda serà ben rebuda.
Per mi representa la culminació del meu ofici. Un sempre aspira a ser un bon professional. En aquest sentit, molts saben que des del 1961 he participat cada any als certàmens de la moda masculina que s’han celebrat a Barcelona presentant models. Ara el monument és la culminació per a tots els col·legues d’aquesta professió a Espanya. Em sento orgullós que el destí hagi volgut que sigui jo l’inventor i el realitzador d’aquesta idea, juntament amb les persones que m’han ajudat, com l’escultor Afolf Salanguera que ha fet l’escultura.
He d’agrair a l’Ajuntament de Sabadell, Banc de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, altres entitats bancàries presents a Sabadell, a les indústries tèxtils, a la Cambra de Comerç i Indústria, a particulars i entitats culturals que han col·laborat perquè aquest monument sigui una realitat”.
També explicava: “La sastreria està en crisi. Què és el que no ho està? Però el que hem de fer és superar-la, i això consisteix a intentar inculcar l’art de l’agulla a la gent jove per evitar la desaparició d’aquest ofici. Per aquest motiu, no morirà i penso proposar a la Corporació Municipal o altres entitats la creació d’una escola de treball per ensenyar l’art de cosir les americanes els pantalons i les armilles”.
Ignasi Ribas també va promoure la visita a Sabadell, per presentar el Monument al Sastre, de més de mig miler de professionals de la sastreria que participaven a Barcelona en el 22è Congrés Mundial de Mestres Sastres, era el diumenge 30 d’agost de l’any 1987.
Malgrat els desitjos del senyor Ribas, llavors, la sastreria ja estava en crisi. Es va publicar que a Espanya estaven censats 5.350 sastres. Una xifra que contrastava amb els més de 14.000 professionals que exercien l’ofici feia tan sols vint anys. L’ofici de sastre quedava reduït gairebé a la tercera part. Els canvis en l’hàbit de vestir, els capricis de les modes i la globalització en general van fer la resta.
El senyor Ignasi Ribas i Pujadas va morir a Sabadell el novembre del 2009.
Actualment, a Sabadell, de sastres d’aquells que duien el centímetre penjat al coll, el coixinet d’agulles al canell i el guix a la butxaca no en queda cap. Ja han passat més de seixanta anys d’aquella anècdota de l’inici i es pot dir que el Joan, el meu avi, el que va anar a Cuba, tenia raó.
A més a més…
La inauguració del Monument al Sastre va coincidir amb la celebració del 25è Certamen de la Moda Masculina, que va reunir més de 300 professionals de la sastreria de tot Espanya.
