El Premi Panathlon Club Sabadell 2022 ha estat concedit a Enric Campos i Chauré, una personalitat prou reconeguda en l’àmbit esportiu sabadellenc, especialment per la seva dedicació al món del bàsquet, primer com a jugador en diferents clubs sempre amb vinculació amb la Penya i després en la faceta de professor, com a ell li agrada dir. El Joventut de Badalona i el Creu Alta Sabadell comparteixen una extensa trajectòria d’ensenyances per a joves jugadors que intenten obrir-se camí.
El president del Panathlon, Josep Masip, acompanyat del president d’Honor, Martí Sala, han fet el lliurament del guardó a l’Hotel Urpí de la nostra ciutat, amb la presència de la tercera tinenta d’alcaldessa i regidora d’Esports, Montse González, la seva predecessora Laura Reyes, representants de diferents clubs, com el Creu Alta Sabadell, i entitats de la ciutat i, lògicament, els socis del Panathlon Club Sabadell. També ha assistit el president del Panathlon Internacional de Barcelona, Josep Antoni Pujante.
En la seva intervenció, Masip ha destacat la tornada a la normalitat després de la pandèmia i ha destacat el paper de directius i directives en els clubs. També ha fet dos reconeixements molt especials “a dos socis que ens han deixat, com el Josep Molins, que per nosaltres va ser un gran company, i Jordi Roca, qui per sempre quedarà vinculat per ser l’autor del logotip del 50 Aniversari”.
Tanmateix, ha tingut un últim reconeixement per la feina de l’anterior regidora d’Esports, Laura Reyes, i ha donat la benvinguda a la tercera tinenta d’alcaldessa, Montse González. En el capítol de guardons, han rebut el premi pels seus 25 anys de socis, Toni Coret i Batiste Domedel, assistents a l’acte. No han pogut ser-hi, Jaume Fontseré i Pere Bosch.
Entre Badalona i Sabadell
Enric Campos ja fa més de tres dècades que viu a Sabadell, però els seus orígens són a Badalona. Com va començar tot? Jo vaig néixer a Badalona, però el meu origen no va ser ni a Badalona ni a Sabadell sinó al Roser de Barcelona. La meva mare, que era mestre, volia que estudiés a Barcelona i vivia al costat de la parròquia del CP Roser. Allà vaig començar a jugar a bàsquet. Molts esports tenen el seu origen a parròquies com el JAC Sants, Sant Medir, El Roser… Llavors tenia 13 anys. Per cert, encara ara ens reunim cada any els components de l’infantil que van començar en fa 63! Això és el millor que t’emportes de l’esport, les amistats.
Com arriba l’oportunitat de fitxar per la Penya? En aquella època hi havia dos anys juvenils i tres júniors. Sent encara juvenil, la Penya em va fer una prova i em vaig quedar. I en el meu any de júnior ja vaig ser convocat a vegades amb el primer equip. L’equip que havia guanyat la Copa amb Kucharski d’entrenador i jugadors com Nino Buscató, Oleart, Guifré Gol, Rojas, Enric Maragall, Alfonso Martínez… Una gran experiència tot i que no vaig jugar cap partit de lliga, només amistosos.
Curiosament, la seva carrera de jugador la va fer fora del Joventut… Sí, per una qüestió molt concreta. El Kucharski ho volia controlar tot. El seu equip d’origen era el Laietà i va decidir cedir tres jugadors de la Penya a aquest club de Badalona, entre els quals estava jo. Estàvem a Segona Divisió i no vam pujar a Primera per un punt. Posteriorment, em van cedir al Circol Catòlic (després Cotonificio) i vaig tenir d’entrenador a Aíto Garcia Reneses, un altre monstre de les banquetes. De fet, Badalona va arribar a tenir tres equips a la màxima categoria al mateix temps. Ara és inviable això.
Després, arriba Manel Comas i el convida a una orxata. Què va passar? Jo havia jugat bastant al Círcol (en la posició de base) i en aquell temps el Manel Comas comença la seva carrera d’entrenador. Un dia em convida a una orxata: m’ofereix una feina i jugar al Bàsquet Badalona, un equip de Tercera Divisió. Vaig acceptar. Entrenàvem a les onze de la nit, però quins entrenaments! Era una cosa espectacular. Vam pujar dues categories.
L’últim capítol de jugador va ser a Premià. Una etapa molt bonica de cinc anys, també amb tres ascensos. Em va venir a buscar Josep Maria Meléndez, que havia estat campió amb la Penya. He tingut sort de jugar en bons equips i tenir bons entrenadors. Sabien trobar els jugadors.
Alguna anècdota especial de la seva trajectòria de jugador? N’hi hauria moltes, però vaig gaudir moltíssim, a la banqueta, d’una final de la Copa del Generalísimo entre Joventut i Real Madrid l’any 1970. Es va jugar a Lleó en la inauguració del pavelló. Per a mi, estar en un hostal rodejat de grans jugadors i periodistes era un esdeveniment. Vam perdre perquè el Real Madrid tenia un gran equip i les circumstàncies li eren molt favorables també, però és un record inoblidable.
El cuquet del bàsquet continua des d’una altra òptica. Com va canviar el seu rol? Va ser molt curiós. La meva mare tenia una torre a Barcelona on feia classes de preescolar. I a l’estiu aprofitava per fer unes colònies de repàs d’assignatures. Quan jo encara estava al Premià, el Meléndez em parla de l’èxit dels Campus als Estats Units i proposa fer alguna cosa aquí. Jo veia molt d’espai a la casa de la mare i li demano construir una pista de ciment senzilla per organitzar unes Estades. Els nens dormien al costat, en tendes de campanya. L’èxit va ser rotund. Miquel Solà, que ha estat representant del Navarro, em truca interessat. Llavors coordinava el bàsquet a Les Termes i Club Natació Sabadell. Van venir nens dels dos llocs i també de Premià, en total eren 50 al Campus. La mare estava espantada!
Un èxit que va cridar l’atenció de la Penya, que torna a l’escenari de l’Enric Campos. El director de l’Escola de la Penya, Joanet Canals, que havia estat internacional, plega i em surt la possibilitat de fer alguna cosa amb la Penya relacionat amb els Campus. Em diuen que cap problema, però amb una condició: que jo sigui el nou director de l’Escola de bàsquet del Joventut. Era una gran responsabilitat substituir a una figura com el Joanet Canals, però accepto. Han estat 19 anys coordinant la feina dels entrenadors i equips i organitzant els Campus. Hem estat a diferents llocs d’Espanya com Alacant, Pola de Viana, Fuengirola… Quan venien alguns jugadors de la Penya, com Rafa o Tomàs Jofresa, Mike Smith, allò era una bogeria. Abans era molt diferent: recordo parlar directament amb l’alcalde de Cardona per fer un Campus a una escola pública. Ara, tot són entrebancs i problemes.
Es considera un mestre del bàsquet? Jo prefereixo la paraula promotor o professor de bàsquet. M’agrada ensenyar la tècnica individual, més que la tàctica. Dono més importància a la millora individual del jugador, ensenyar-li a jugar, tirar, passar, algunes trampetes del joc, la pirula, a motivar-lo… El bàsquet té molts elements. També he après moltíssim d’entrenadors com Kucharski, Aíto, Lluís, Nino, Comas… O de companys com Josep Maria Maragall, Fiblà, Guifré, Lorenzo Alocen.
Com va començar la seva relació amb Sabadell? En el meu últim any a la Penya, ja estava a cavall de Badalona i Sabadell perquè la meva dona és d’aquí. Jo portava el meu fill al col·legi Maristes i allà vaig conèixer a l’Agustí Forrellat, una persona molt capaç, també un promotor del bàsquet que s’implica moltíssim. De fet, jo els havia convidat a venir al pavelló de la Penya a veure partits. Em va demanar de col·laborar en els entrenaments de l’escola i jo encantat.
Més endavant, va sorgir la possibilitat de crear el Creu Alta Bàsquet, un nou repte. Això té també la seva anècdota i suposo que es pot explicar. El regidor d’Esports, Josep Manel Piedrafita, esmorzava sovint al restaurant del pare de l’Agustí i ell li va demanar un espai per jugar a bàsquet a la ciutat perquè als Maristes no tenien gaire predisposició per aquest esport. En aquell moment s’estava fent el pavelló de Can Balsach i li va proposar la possibilitat de crear un club amb el nom del barri i així ho tindria més fàcil. Dit i fet. El primer any vam jugar al Joanot Alisanda i després, ja vam començar com a Creu Alta Sabadell a Can Balsach. La meva idea era repetir l’estratègia de Badalona: donar oportunitat a tots els nens i nenes que volguessin jugar a bàsquet. Si cal fer 7 equips, es fan. Vam començar gairebé des de zero i ja hem complert el 25è aniversari. Vaig començar com a col·laborador i em vaig convertir en el primer president. És un orgull veure tot el creixement de l’entitat.
Quina és la clau? La captació. Cal trepitjar molts col·legis i fer una feina que resulta molt complicada. El futbol és més fàcil, però el bàsquet cal insistir més. S’ha d’oferir l’opció de fer entrenaments massius, que tothom ho provi.
Ara rep aquest reconeixement de Sabadell. És especial per algú de Badalona? És que jo ara em sento un sabadellenc més! He tingut la sort de formar part del Jurat de la Festa de l’Esport i m’ha servit pler tenir una idea més global de l’esport a la ciutat. I insisteixo que el millor són les relacions personals que es fan. Per això és tan bonic i espero continuar lligat a l’esport molt de temps, mentre el cos aguanti.
FOTOS: LLUÍS FRANCO
