Aquells que van néixer abans dels anys 90 recorden amb nitidesa i amargor l’episodi que va colpejar la comarca i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ara fa 20 anys. El 10 d’agost del 2003 és un dia marcat en negre a casa nostra. Un incendi va cremar 4.558 hectàrees -unes 1.500 dins l’espai protegit- i va deixar cinc morts per asfíxia d’una mateixa família -entre ells un menor- en una masia de Sant Llorenç Savall, la Cabana d’en Felip.
Les flames van afectar les comarques del Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Bages. El foc havia començat a la Vall d’Horta i es va desplaçar cap a Granera i cap a Mura, Talamanca i Monistrol de Calders, una evolució que va obligar a desallotjar unes 500 persones i a tallar l’accés a Sant Llorenç Savall. Posteriorment, es tallarien altres vials com la carretera de Talamanca, a l’alçada dels Rourets, perquè el foc amenaçava d’afectar el Coll d’Estenalles.
“Va ser un moment molt dur”
Dues dècades després, el dolor és encara present en el relat de les famílies i veïns de Sant Llorenç que van viure en primera persona la cruesa de les flames. “Durant molts anys, hi ha hagut un impacte emocional molt fort. Quan s’acosten aquestes dates, encara més”, explica Joan Roma, que era regidor de Medi Ambient i Protecció Civil a l’Ajuntament de Sant Llorenç en el moment de l’incendi, i fins feia uns mesos era el cap del Parc de Bombers del municipi vallesà.
Moltes famílies, recorda, estaven de vacances. També ell, que no va dubtar quan va conèixer la notícia del foc. “Estàvem de vacances a París. La primera informació va arribar de seguida i al cap d’unes hores em va trucar l’alcalde. Vaig agafar un avió i vaig tornar”, rememora. En el trajecte, relata, el vol passava just per sobre de la zona afectada. “Ho vaig veure des d’uns quants milers de metres d’alçada. Era impactant”, admet.
Imatges de l’incendi del 2003 a Sant Llorenç | Cedida
Roma considera que es va fer molt bona feina des del punt de vista organitzatiu i d’extinció. El poble i la comarca es van bolcar per posar fi al malson el més ràpid possible. “Va haver-hi molta gent implicada per fer actuacions i els serveis. I molts voluntaris”, remarca.
L’impacte sentimental, repassa, va arribar sobretot després. “No te’n fas càrrec fins que ha marxat tothom i veus tota la negror d’aquell entorn”, narra. La zona, analitza, mai estarà recuperada del tot perquè no és el bosc que coneixien. “És un altre bosc. Hi ha vida, però diferent. Ha canviat molt la perspectiva. Sobretot les setmanes posteriors semblava com si fossis en un altre paisatge. Anaves a caminar i hi havia un moment que perdies la referència. Almenys aquella que havies tingut sempre”, sintetitza.
Diverses jornades
L’incendi va començar el 10 d’agost i encara que es va controlar el 13, les tasques d’extinció es van prolongar fins al 16. En total, va mobilitzar més de 2.000 bombers, 291 vehicles terrestres i 29 mitjans aeris. Les conseqüències van ser gravíssimes. El foc va cremar més de 4 milions d’arbres, l’equivalent a un 10% de l’espai protegit del Vallès i del Bages.
Imatges de l’incendi del 2003 a Sant Llorenç | Cedida
La crònica del Diari de Sabadell del 16 de setembre, un mes després de la tragèdia, recollia algunes dades que evidenciaven la magnitud del succés. Per exemple, els mitjans aeris van volar 459 hores. A més, es van llançar 5 milions de litres d’aigua en més de 5.000 descàrregues.
Segons dades dels agents rurals, un cop extingits els diferents focus, el municipi amb més hectàrees cremades va ser Sant Llorenç Savall amb prop de 2.000 hectàrees. El va seguir Granera, amb gairebé 1.300. A més, es van cremar 500 hectàrees a Monistrol de Calders, més de 300 a Mura, més de 375 a Gallifa i més de 100 a Castellterçol. Del total de les prop de 4.600 cremades, 3.790 corresponen a superfície arbrada i 723 a espais protegits inclosos al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), segons dades del Departament de Medi Ambient. Va ser, en resum, un dels capítols negres en la història de la nostra comarca.
