Són casos que no apareixen als registres ni a cap llista dels serveis socials de Sabadell. A ulls de l’administració, són persones desconegudes. Tenen els diners suficients per a menjar i pagar les factures –a vegades amb ajuda de familiars–, però res de luxes. I, les despeses, sota lupa. Fan mans i mànigues per enganxar-se a la millor oferta, s’estan de seure a la terrassa d’un bar quan la tarda convida a fer-ho. I, per descomptat, allò de les vacances d’estiu res: alguns, compren un abonament per a les piscines municipals. D’altres, alguna escapada a la platja armats amb carmanyoles i begudes. O a casa d’algun familiar, al poble.
La família López, una parella amb dos fills adolescents, representa una història que és tota una realitat per a més d’una llar a la ciutat. Els seus dos contractes laborals, tot i ser estables i indefinits, no són suficients per a cobrir més enllà del lloguer i les despeses quotidianes. “Mai no hem deixat de fer front a les nostres despeses econòmiques, però ja ens podem oblidar d’estalviar”, exposa la mare. I res de restaurants, vacances d’estiu o capritxos.
Asseguren que fan malabarismes per arribar a tot, però de vegades han de demanar ajuda als seus pares: “Jo cobro 1.200 euros i ella 1.100. Si paguem 800 de lloguer, hi sumem les despeses fixes, menjar, vestir-nos i l’educació dels petits, què ens queda?”, lamenta el Jaime López –nom fictici, per preservar l’anonimat de la família–. En una situació similar es troba la família Montalbán, que ha arribat tot just a Sabadell des de Múrcia perquè el pare de família ha estat traslladat a Barcelona.
/ VÍCTOR CASTILLO
“Ens vam quedar bocabadats amb els preus de l’habitatge a Barcelona, per això vam decidir venir a Sabadell”, diuen. Res a veure amb el que estaven pagant a Múrcia. Amb un fill, la seva arribada a la ciutat no ha estat fàcil. Han de fer front a les despeses de la vida diària mentre ella busca feina i intenten establir les noves rutines. La incertesa de trobar una feina estable i garantir un futur segur per al seu fill és una càrrega constant: “Cobro 1.700 euros, però no ens arriba a tot. Jo només penso a donar-li una bona educació al meu fill i que ho tingui tot”. S’han d’estrènyer el cinturó.
Mil invents per tirar endavant
“Estudia més un necessitat que cent advocats”, explica el Jaime López. I és un lema que corroboren les famílies. En el cas dels Xicola –cognom fictici– és la filla gran qui manté el pare i la germana menor. “El meu pare es va quedar sense feina tot just quan jo en trobava una”, explica la Sara. Però s’han emparat en la solidaritat comunitària: han establert una xarxa de suport amb altres veïns del seu barri, compartint ajuda mútua. “Jo faig classes de repàs gratuïtes a una nena a canvi que el pare faci reparacions a casa. O preparo el dinar per a deu persones a canvi que ells facin la compra”, sosté. Arribar alleugerits a final de mes és un treball en equip.
Però hi ha estratègies de tota mena: en el cas dels Montalbán, utilitzen una aplicació que actua com a comparador de preus de supermercats. Un Trivago de l’alimentació. “Dedico un dia sencer a recórrer els supermercats i l’estalvi és molt gran”, explica la Rosa Montalbán. D’uns cent euros al mes.
O el cas dels López, que han venut desenes i desenes de productes que no feien servir a través d’aplicacions de venda de particular a particular. “Pel·lícules, vinils, jocs d’ordinador, figures, roba que ja no ens està bé… hem guanyat uns calerons”, sostenen.
