Si la música són els Beatles, els contes són Pere Calders. Entre aquests dos referents –dos exemples d’entre molts– es mou Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981), músic i compositor d’Els Amics de les Arts que acaba de debutar literàriament amb Morir sabent poques coses (Periscopi).
És un llibre amb 11 contes, independents però “amb un possible sentit global”, que estan protagonitzats per personatges que es troben “en una situació que no estan preparats per afrontar”, explicava Barceló abans de la presentació de dimarts a La Llar del Llibre, en què va estar acompanyat del baixista sabadellenc que treballa amb els Amics, Pol Cruells.
“Els personatges mantenen una lluita constant contra ells mateixos per no fer el ridícul, per sortir bé a la foto, per no perdre la dignitat”. Un clar exemple és el senyor que dilapida la seva fama de bona persona, de pare modèlic, de treballador i amic de tothom després d’un disgust per no haver rebut cap homenatge per la jubilació.
Barceló experimenta amb els formats narratius, com en el cas de la història del Fèlix, en què només llegim les respostes d’una conversa amb la seva germana, que no el deixa entrar a casa el dia de Nadal perquè hi arriba en estranyes circumstàncies.
Reconeix paral·lelismes amb la seva feina de músic: “Les històries, al cap i a la fi, surten del mateix lloc. Hi ha contes que podrien haver estat cançons i, a la inversa, cançons que podrien haver estat contes”.
En la literatura, matisa Barceló, “hi ha llibertat en el terreny de joc”, a diferència de les cançons, en què has de “passar per l’estrofa, la tornada i hi ha normes que no pots saltar-te”. Però alhora, aquesta llibertat “és llaminera i punyetera”, ja que a diferència del final més o menys establert per la durada de les cançons, “els contes s’han de saber conduir i acabar”.
