La periodista Laura Calçada Barres (1988) acaba de publicar Fucking New York. Història dels meus límits (Destino). És un relat sobre cinc anys explosius a Nova York, on va sobreviure econòmicament gràcies a la indemnització de més de 200.000 dòlars que va cobrar per haver estat atropellada per la policia. Hi arriba assedegada de cultura i d’aventures. I, entre l’eufòria de les drogues i el sexe i episodis depressius, en viu unes quantes.
Ets una supervendes.
A Catalunya.
Hi té a veure que obris el llibre a qualsevol pàgina i hi puguis trobar una escena de sexe o de drogues?
És un compendi de raons. Per quina vols que comenci?
Dispara.
Et diré que el que més m’agrada és que és un llibre diferent. És un tipus de literatura a la qual no estem acostumats. In this neck of the woods, que diuen. Aquí, en aquest territori. És una mémoire on s’explica amb certa gràcia una història molt única.
I els altres motius?
Un altre motiu és que el meu pare [Miquel Calçada] és un personatge públic en aquest país i, aleshores, la gent el compra pel morbo. És una externalitat negativa, en realitat. Però és així, és com… Soc coixa, doncs soc coixa. Un altre punt és la bona acollida que he tingut als mitjans, que això ajuda a vendre. I sí, hi ha la temàtica: el sexe, les drogues i el rock and roll.
Aquest ritme torrencial d’escenes trepidants… Hi veig el reflex d’un caràcter.
Sí, perquè a més a més em coneixes. No està fet expressament, però no ho he sabut fer d’una altra manera. Tinc una bona amiga que fa temps que no veig, la Lola, amb qui vaig estudiar Polítiques a l’Autònoma, que ahir em va enviar un Whatsapp: “No és que senti la teva veu quan llegeixo, sinó que puc visualitzar-te explicant-ho. Estic rient molt”. És efectivament així, aquest llibre soc jo.
Catalunya necessita mirar pel forat del pany i veure totes aquestes escenes?
El llibre és voyeur com jo. Des de petita que mirava pel forat del pany. Jo espiava els pares com follaven, saps? Hi ha gent que s’escandalitza: ‘Ai, mirar els pares com carden!’. Sempre m’ha agradat obrir les portes que estan tancades. I si Catalunya ho necessita? Doncs no ho sé, li hauríem de preguntar a aquesta noia que està escrivint a l’ordinador. [Interpel·la la Marta, una administrativa del Diari. La Marta li diu que no té gaire curiositat per les “coses banals”].
Hi ha un contrapunt de molta tendresa, en alguns moments.
Sí. Tens fresc algun moment?
Potser amb els pares americans?
Sí, hi ha molta tendresa allà. Una parella que arriba a la vellesa, que ja ha fet la seva vida laboral i són jubilats… Es veu tendresa en la manera com cuiden els seus gats. Sí, hi ha tendresa aquí. I n’hi ha quan ens donem la mà amb la meva mare americana, quan ens separen del box de l’hospital… Hi ha molta tendresa quan em porten a veure Matilda o a la costa per Massachusetts. És amor pur. També hi ha tendresa quan l’Aline m’alimenta mentre jo estic al seu llit amb una depressió. Quan em veu completament dèbil i està al meu costat sense jutjar-me. Això és molt tendra. És la dona de la meva vida. Qui ho sap, potser n’arribarà una altra, tinc 35 anys, però de moment ho és. És molt important per mi.
Vist en perspectiva, estaves preparada per aquest huracà vital amb 24 anys?
Sí, sí que ho estava.
Però venies d’una depressió, escrius.
Però sí que ho estava, un està preparat pel que sigui. Hi ha guerres a qualsevol punt del món, patiment, matances, tortures. Sempre estem preparats pel que vingui…
Però tu vas escollir anar a Nova York.
Exacte. Una altra cosa és si jo prenc bones decisions. I en prenc unes quantes de dubtosa qualitat [se li escapa el riure per sota del nas]. Sempre estem preparats, el tema és com ens enfrontem al que ve. I jo no tenia la consciència afinada, per això van passar moltes coses de la manera que van passar.
Hi ha un punt de sensació d’autodestrucció.
Tot el llibre. M’estic autodestruint a cada minut, gairebé. Saps allò ‘d’aquest missatge s’autodestruirà’? O com aquelles fotografies de l’Insta, que les veus i si no tornes a reproduir-les desapareixen? Començant quan li faig la fel·lació al iemenita en aquell taxi. Ja no ho faria. I think it’s a poor decision. És una decisió una mica pobra. D’aquestes n’hi ha moltes. Triar un tio quan jo ja estic amb l’Aline, quan tenim una història que volem tirar endavant i ens estimem… Tot està molt lligat amb les relacions sexuals completament gratuïtes… [Torna a interpel·lar la Marta: “Ei, m’ha sabut greu el que has dit. És un prejudici, en aquest llibre hi ha molta profunditat! Si trobes el moment, quan hagi sortit la peça, te’l pots llegir”].
I mirant-ho tot des de la perspectiva, com estàs? Com et sents?
No m’ho està preguntant gairebé ningú i m’encanta que ho facis. No tinc temps per llegir, i això m’està emprenyant molt. Però m’ho estic passant molt bé. El Jordi Graupera, quan va treure La perplexitat, va dir: “Jo m’enfilaré a totes les atraccions de la fira”.
Va passar per aquí també!
Home, és que entrevisteu els millors. M’agrada el que va dir perquè és molt gràfic. Doncs estic fent el mateix. Ara pujo a la muntanya russa del Grasset, ara als cavallets de la Ser… Però no tinc temps de llegir ni escriure, que és el que vull fer.
Perquè has posat els colzes en el panorama literari català i t’hi vols quedar.
[Torna a riure]. Sí, tio, ho he fet. Una mica com faig totes les coses. Una mica com un cavall sicilià. Boom. I si no t’agrada, has de mirar cap a un altre cantó. Però tornant enrere, estic molt millor de com estava. Jo em vaig equivocar molt quan vaig marxar de Ràdio Castellar d’un dia per l’altre perquè m’havien trucat d’aquesta tele que sort que han tancat, perquè és el que es mereixien. Avui m’he trobat el Vicent Sanchis per la Rambla Catalunya i li he dit: “Sort que han tancat aquella puta tele”. Allò no estava bé, era una desgràcia. La veritat sempre triomfa i ha passat el que havia de passar.
Tornem al panorama literari. Quedar-t’hi amb més llibres?
Escriure un llibre és una feina gegantina. Pantagruèlica, vulgui dir el que vulgui dir. Vaig tenint idees i és excitant anar pensant en el pròxim llibre, que ja té un títol temptatiu. Però jo no vull treure un llibre cada any, jo vull fer una cosa que valgui la pena. Es publica massa i es publica merda i prou. Sisplau. Jo passaria el filtre. Quants anys fa que treballes en aquest projecte? Sis mesos? Next. El que realment vull és poder viure de parlar amb persones.
