L’historiador de l’art Manuel J. Borja-Villel (Borriana, 1957) va visitar el passat dijous la Fundació Bosch i Cardellach, on va exposar el que futur que creu que han de perseguir els museus locals o situats, com diu ell. Ara assessora el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en aquesta qüestió i ha estat director del Museu Reina Sofía de Madrid i del MACBA i la Fundació Tàpies de Barcelona.
Quin és el futur dels museus locals?
Jo parlo dels museus situats. Hi ha dues forces que són contradictòries però que estan en moviment en el corrent cultural d’avui dia. Una és una força global, internacional, que acaba fent que totes les coses siguin homogènies, s’assemblin i res tingui una identitat, la qual cosa és un problema a molts nivells. Per una altra banda, hi ha una força identitària en un sentit tancat, xenofòbic, de por a l’altre… que són els moviments ultra cada vegada més extensos arreu del món i Europa no és una excepció. El museu situat [local] ha de parlar al món des del món, des d’un lloc en concret. I això no vol dir una cosa tancada, al contrari, és una cosa d’acollida, en relació, oberta.
Un altre punt en relació amb els denominats museus locals és que tots estem parlant, cada vegada més des de la pandèmia, de fer projectes de quilòmetre zero. Vol dir treballar en un lloc a partir d’unes característiques molt determinades. En un moment en què hi ha aquestes dues forces, de globalització i un món tancat; en què la percepció del món és molt important i això és el que fan els museus, en aquest món crec que els museus tenen una importància molt gran, han d’estar situats a nivell de relat en relació als altres i, a nivell de governança, vol dir replantejar el sistema cultural museístic. I aquí els museus situats, siguin petits o grans, crec que són una oportunitat per fer alguna cosa nova.
El primer que s’ha de fer és definir la identitat i la relació amb el món que volem que tingui cada museu?
La cultura és de la gent, les institucions són de la gent, són públiques i han de tenir un servei, ara bé, un servei no és una mercaderia i s’ha de mesurar com arriba i transforma a la gent.
Si volem tenir a Sabadell o a on sigui un petit Pompidou, un petit Louvre, igual tenim un problema perquè no es tracta de tenir un Louvre sinó una cosa que parli al món des d’on estàs.
En aquest moment on les indústries de l’entreteniment, Hollywood, Amazon i les plataformes estan guanyant la batalla, les institucions arrelades i obertes tenen un paper que és pensar el món, fer que la gent pugui imaginar que altres mons són possibles. Ara la cultura té un paper tal vegada potser més important que en altres èpoques. No és casualitat que la ultradreta tingui la cultura com a objectiu. Si mires arreu de l’Estat, quan Vox arriba a un lloc el primer que agafa és cultura i crec que és significatiu.
Quin rol hauria de tenir la ciutadania en els museus?
Ha de participar de la gestió perquè la societat va canviant contínuament. Sempre que parlem de la governança pensem en els visitants, visites i te’n vas, però què passa si les institucions són casa nostra? Això vol dir que igual les hem d’habitar. I habitar no vol dir quedar-s’hi a dormir, sinó que sigui teu. Que els relats que, per exemple, hi ha a Sabadell, de les fàbriques, pots ser un sabadellenc de fa 300 anys o un immigrant que acaba d’arribar, però d’alguna manera les històries te les fas teves, aportes la teva part i en aquest cas, la institució museística, si és que encara se li pot dir museu. El que té el museu de col·lecció, d’història, de lloc de trobada, això crec que continuarà, però igual es pot denominar d’alguna altra manera. Els museus locals, petits, municipals, més de proximitat, poden tenir una facilitat que tal vegada les grans estructures no ho tinguin tan fàcil, i en això crec que hi ha una oportunitat que és necessari explorar.
Quines són les tres claus, per concretar-ho, que una ciutat com Sabadell pot extreure de museus com el Reina Sofía, el MACBA o la Fundació Tàpies?
A la Fundació Tàpies hi ha un element d’afecte, de confiança, de saber que pots discrepar tenint la seguretat de saber que l’altre et respecta i inclús està esperant la discrepància. Tenir un lloc on tots puguem discrepar sabent que estem protegits i hi ha aquest element d’afecte.
Del MACBA, una qüestió de governança, de saber que les estructures són públiques. No en el sentit d’administració sinó de servei.
Tercer, un element que pots estar a Sabadell, Madrid o a on vulguis, però estàs en el món. Aquesta relació amb el món, que no vol dir globalització, crec que és important.
La Fundació Bosch i Cardellach obre el debat sobre el futur dels museus
