Imatges: Leandre Roure, a la seva biblioteca. Sabadell, 21 de març del 1951. Portades del Diari de Sabadell dels anys 1924 i 1929 / Joan Balmes i Benedicto /AHS
Escriptor, poeta, dramaturg, publicista, folklorista i cronista, el nom de Leandre Roura i Garriga està enregistrat a les pàgines de la nostra història com un dels sabadellencs més generosos i abnegats, al servei de la ciutat.
Ricard Simó i Bach escrivia sobre Leandre Roura explicant que era sincer i un bon observador, per això li fou fàcil poder escriure els quatre volums de les seves Proses viscudes i que quasi tothom coincidia a reconèixer que sense ser un refinat literari, escrivia coses que, per la seva manifesta simplicitat, es feien atractives alhora que eren intel·ligibles per a tothom, perquè el seu llenguatge senzill i planer arribava al cor de qui es delectava amb la seva lectura. Que la seva prosa tenia el mateix to i idèntic regust de quan parlava amicalment. Amb aquesta docta senzillesa, Leandre Roura va fer una gran quantitat d’escrits sobre la ciutat de Sabadell, els seus esdeveniments, la seva gent i els seus costums i aficions.
Deia sempre la seva sincera opinió, tal com la copsava. Tot ell es movia per l’entusiasme que portava a dins; era una flama encesa per la il·lusió i el neguit que li produïen les manifestacions culturals i artístiques del nostre poble.
A manera d’homenatge a la seva labor i a la seva personalitat es va publicar, l’any 1962, el llibre Judicis crítics a l’obra literària de Leandre Roura i Garriga, que va anar a càrrec de diversos autors i amb pròleg de Ramon Ribera i Llobet.
Casat amb Maria Vilana i Boix, van ser pares de cinc fills, la Teresa, el Carles, el Josep, la Concepció i la Rosa
En una semblança en relació amb el contingut dels llibres Claverianas y otras poesías, Els dos amors de la remei, Consells a la joventut i La vida com un la veu, el crític G. R. escrivia:
“La lectura de les obres de Leandre Roura Garriga gaudeix de la màgica virtut de traslladar-nos a èpoques fabuloses, remotes, presumptament desaparegudes i oblidades, del panorama literari.
Però davant nostre tenim aquest autor desmentint una suposició tan feliç. És, sens dubte, l’últim supervivent, l’epígon, d’aquella generació de versificadors il·lustres que va tenir per sant patró Campoamor, a qui el senyor Roura qualifica de ‘gran poeta’ i que sembla admirar en grau summe, tant sota dit aspecte com sota el de pensador.
I, en veritat, pel fil campoamorià es treu el cabdell del senyor Roura. És innegable que els seus versos posseeixen certes virtuts domèstiques, casolanes –com una compota de maduixes obra de la nostra àvia–, que ens conviden a la cautela i a la més excelsa moralitat burgesa: però la poesia, la gràcia poètica, és una dimensió totalment absent de ells.
Certa facilitat, cert perfum popular, els salven, però, de la mediocritat total. I, per altra banda, cal que hi hagi versos com els del senyor Roura per mitjà dels quals s’obren davant del bon poble camins —potser senti la temptació de recórrer-los— que porten a cims més alts.
Gramaticalment, exceptuant algunes llibertats en el lèxic a què porta el seu popularisme, l’obra de l’autor esmentat és força correcte. No obstant això, és una llàstima que en un mateix llibre barregi composicions en dues llengües diferents”.
Leandre Roura i Garriga va néixer a Sabadell el maig del 1887. Va estudiar a l’Escola Pia, on el pare Lluís Rodés li va contagiar l’afecció a les lletres, la història, la llengua i la cultura catalanes.
Va desenvolupar diverses feines, de ben jovenet va començar a treballar a empreses del tèxtil, com al Molí d’en Fontanet, a la fàbrica Moratones o a Ca La Daniela. A l’edat de 16 anys va començar a rebre classes nocturnes a l’Escola Industrial, on va aprendre dibuix lineal i artístic. L’any 1922, a l’edat de 35 anys, va entrar a treballar a l’oficina de Seguros Bernaldo, on va estar fins al 1938.
Una data significativa i que va marcar el seu futur es va donar el maig del 1917 quan va conèixer Manuel Ribot i Serra, fundador i director de la Revista de Sabadell i que fou el seu mestre en periodisme, literatura i poesia.
A més de la Revista de Sabadell, Leandre Roura va col·laborar en mitjans locals, com el Diari de Sabadell, La Ciutat, La Veu de Sabadell, El Poble, així com en altres de fora, com per exemple de Barcelona, de Manresa o de Balaguer, a més de revistes com La Sardana de Barcelona o Sparta de Madrid.
Com a cronista, l’agost del 1926, va publicar a la Revista de Sabadell un article amb el nom d’Antigues costums de Sabadell, que ell mateix anunciava com unes notes històriques al voltant de la implantada tradició que a finals de segle XIX representaven per al jovent les tavernes, els bars i els cafès i, més tard, l’assistència a associacions recreatives locals i a sales de ball, de teatre i de lleure. Una extensa visió del tipus d’esbarjo que gaudia la gent jove d’aquelles èpoques.
“Per l’any 1881, que, cal confessar-ho, en la nostra encontrada de Sabadell molts dels seus habitants, no tenien el grau de cultura que tenen avui, o en tot cas, el tenien completament adormit i que més tard el poder de la Instrucció va despertar-los-hi, pel bé dels mateixos ciutadans i per l’honor de la ciutat nostra.
La majoria del jovent, particularment a les festes i per manca d’altres diversions, es reunien en colles i anaven a fer el quarto de vi o bé d’anís a les tavernes, puix en aquelles èpoques n’hi havia per tot arreu i per tots els gustos. Això passava gairebé a totes les festes que no hi havia ball, i que llavors es feien cada quinze dies; ben al revés dels nostres temps.
Per formar-se una idea del costum que hi havia d’anar a la taverna, faré menció de les més importants de Sabadell; a cal Mamà carrer de St. Jaume; a cal Pere Joan, Salut; a cal Ànima, també al carrer de la Salut, cantonada al de Bufi: també hi havia un altre que en deien a cal Mamà, del carrer de les Valls, avui hi ha el magatzem de ciments del senyor Ors; La Fassina, Tres Creus xamfrà al de Sant Joan; El Turó, també Tres Creus, xamfrà al de la Concepció; La Mata, a l’extrem del de Sant Cugat, xamfrà amb la carretera de Barcelona; cala Xica, Via Massagué, avui Heribert Bruguera, fabricant de l’anís Tango; cala Magina (Ciril·lo), al costat del Jutjat, xamfrà al carrer de l’Església; La Botelleria, Pedregar, al peu de les peixateries, avui encara hi viu família.
A Cal Sacs, avui Bar Gurugú i a cal Peret, avui Bar-Cafè Espanyol, ambdós són enfront a l’avinguda Onze de Novembre, reformats completament; a cal Peret de la Creu Alta, on avui hi ha les Escoles Nacionals, a cala Xaxa, xamfrà carrer de Ferran i Sant Domingo (Creu Alta); a cal Lósega popular fassina de licors, que més tard fou despatx de l’Agència Costa i darrerament fou enderrocat, aixecant La Selecta, avui desapareguda.
També hi havia altra taverna que en deien cala Magina, Illa, 39, xamfrà Travessia Illa, que era una de les que freqüentaven els senyors, o sia aquells que no els venia d’un quarto, que equivalia a uns tres cèntims d’avui, amb la particularitat que, 45 anys enrere, per pocs quartos et donaven coses que costen molts rals, d’aquí ve aquells aforismes tan populars que deien: si un té quatre quartos; per quatre quartos… etc.”
Va publicar més de vint llibres d’estil popular com Proses viscudes (quatre volums), Del meu romiatge. Poesies, Garba. Poesies, Llibret d’homenatge, Rimas nuevas: poesías catalanas y castellanes, El llibre de les sardanes, Claverianas y otras poesies, Consells a la joventut, La vida com un la veu, A la Joventut de la Faràndula, Sardanes i cançons, i Cançons catalanes.
Obres de teatre: El cop de riu, La suprema lluita, Consciència d’hereu, Adrianeta, Quan s’estima, La lloba de les Drassanes, La llegenda dels tres fills, Els dos amors de la Remei, El promès de la malalta, El darrer feudal o la partida d’en Testa Roja, Así lo manda el amor, El sentir del corazón, L’ombra de l’infant, La sombra dels fills, L’amor i el divorci, La font de l’amor, L’orgull i la pobresa, Tarda de maig, i El conflicte de dos nuvis.
A més, va ser autor d’una gran producció poètica destinada a corals, orfeons i una vintena de sardanes. Peces que van ser musicades per compositors rellevants.
Sardanes com: Remembrança, Les Arenes del Vallès, La Sardana de la Vida, L’Encís de S’Agaró, La Sardanista, El Cant dels Excursionistes, Margarideta, La Barretina Vermella, L’Encís de Lloret de Mar, La Sardana de l’Amor, Flaires de Can Feu, El Pla de l’Amor, La Nostra Costa Brava, La Pubilla Sabadellenca, Bell Penedès, Cors Fidels, La Sardana, L’Escut Català, El Breviari de l’Amor, Idil·li Montserratí.
Leandre Roura va morir a Sabadell el maig del 1969.
A més a més…
Leandre Roura va ser un claretià de soca-arrel. A més de la seva admiració per la seva obra artística i humana, va ser un entusiasta impulsor del monument al mestre Josep Anselm Clavé a la nostra ciutat.
