L’ambició pel luxe tornarà a enlluernar perillosament la dissortada Manon Lescaut, que acabarà deambulant penedida per una Faràndula àrida, convertida en un desert de Louisiana. Tot està llest perquè el primer gran èxit de Giacomo Puccini torni renovat a la ciutat respecte a la versió que ja es va representar l’any 2017, i que ja va entusiasmar el públic sabadellenc.
La producció es representarà el 21, 23 i 25 de febrer. Serà la primera de les quatre òperes de Puccini que la Fundació Òpera a Catalunya (FOC) programarà aquest 2024, amb motiu de l’any del centenari de la mort del compositor i de la Capitalitat Cultural de Sabadell. És una fita organitzativa, artística i tècnica, a l’abast de pocs teatres del món: “Com a mínim a Espanya, no hi ha cap teatre que li hagi fet un homenatge així”, comenta Òscar Lanuza, director general de la FOC.
Després de Manon Lescaut, Turandot aterrarà a l’abril. Les dues obres de Puccini de la pròxima temporada, entre la tardor i l’hivern de 2024, encara estan per anunciar.
Puccini és especial per Sabadell. L’òpera a la ciutat va arrencar el 1982 amb una obra seva i també es va iniciar així l’Orquestra Simfònica del Vallès. Sempre són grans produccions i, segons Lanuza, conquereixen el públic “amb un llenguatge musical contemporani que apel·la a les emocions”. Puccini té la virtut dels grans autors: “No cal ser un expert per entendre i emocionar-te amb les seves obres”. El seu estil “és molt cinematogràfic”, apunta.
A Sabadell, la responsabilitat del gran paper protagonista recaurà en la soprano Carmen Solís, qui referma aquesta idea: “L’obra és una composició bellísima, una música arrabassadora i, com si fos un visionari, una orquestra que fa pensar en una banda sonora del cinema, tot i que encara no existia”.
Entre la pobresa i el luxe
El director d’escena i vestuari, Carles Ortiz, sosté que a Manon Lescaut ja hi veiem reflectida “l’essència de Puccini, els seus leitmotivs, la manera d’escriure i com converteix la dona en heroïna”.
En aquesta obra –explica– ha volgut “ensenyar una postal de l’ambient i la vida de mitjans de segle XVIII a França i les grans diferències entre classes”. A l’hora de pensar les escenes, era important el contrast entre “les llums del gran luxe de la Cort i les ombres, la pobresa i l’abandonament de les persones sense recursos”, diu el director d’escena. És en aquest context que s’entén la pulsió per canviar d’estatus de Lescaut, tot i que això comporti abandonar l’home a qui realment estima.
La soprano Carmen Solís –avança– donarà vida a una Manon “molt dispar, plena de matisos i possibilitats vocals i musicals”, entre “la innocència d’una nena” i “la jove que descobreix l’amor”, entre “la lleugeresa i el dramatisme” i entre “l’ambició” i el “penediment”.
