També va plorar quan el coronavirus el va tocar de prop, reconeix. Encara que a través de la pantalla, o de la ràdio o del paper de diari transmetia una seguretat fèrria, al mateix temps que esperançadora, informant sobre els dies més durs que ens va deixar la pandèmia. El Doctor Manel Cervantes va ser una de les cares visibles dels professionals sanitaris durant els anys més durs de la covid, al capdavant del Servei de Malalties Infeccioses del Parc Taulí de Sabadell. Ara, amb 69 anys i els deures fets, és el moment de penjar definitivament la bata blanca, anuncia. “És una sensació estranya”, diu. “No m’havia jubilat mai i no sé gaire com funciona”, ironitza. Però quan trobes una passió, apunta, costa una mica desenganxar-se. De fet, fa deu dies que va jubilar-se i reconeix que no ha parat de fer feina encara lligada a la medicina.
Cervantes va llicenciar-se en Medicina a principis dels anys 70 i va fer les primeres passes com a metge resident a l’hospital Vall d’Hebron. A principis dels 80, “i de pura casualitat”, va aterrar a Sabadell. “Un cop aquí, ja no m’he mogut”, afegeix. Primer com a metge a les urgències i més tard com a expert en malalties infeccioses.
“La sida va ser la gran epidèmia de la meva època professional”
Un doctor Cervantes més jove va haver de gestionar la que per ell ha estat “la gran epidèmia de la meva època professional”. I també “la més dura”. “La sida matava gent de la nostra edat, quan nosaltres també érem joves”, explica. “Els havíem de dir que si volien ficar-se en una hipoteca, era millor que s’ho repensessin”. “Era una manera de dir-los que la seva esperança de vida podia ser entre 5 i 10 anys”.
El Dr. Cervantes, amb la seva característica llibreta vermella. “Sempre m’ha anat molt bé apuntar dades epidemiològiques a mà, i damunt del paper” / Lluís Franco
El coronavirus va suposar un canvi de plans
Cervantes ja tenia la jubilació a la punta dels dits l’any 2019, quan celebrava el 65è aniversari. L’arribada del coronavirus va suposar un canvi de plans i un darrer repte professional per al doctor. “Va ser una cosa sobrevinguda per a tothom”, detalla Cervantes, que afegeix que “em van encarregar seguir al capdavant d’epidemiologia de l’hospital”. El doctor, però, li treu ferro perquè els “autèntics valents” van ser “aquelles persones que ja feia temps que estaven jubilades i, amb el risc de contagi, van oferir-se per fer campanyes de vacunació o seguiment amb els malalts”. “En ells veig més mèrit que en mi”, assegura.
