Entre la por i la fascinació, David Garnacho va descobrir el cinema de terror quan era petit i s’arraulia a sota de la taula, mirant pel·lícules d’amagat. Ara les mira al descobert i orgullosament, perquè és el director del Festival de Cinema de Terror de Sabadell, que entre el 10 i el 17 de març projectarà una seixantena de films.
El cinema de terror no és per a tothom.
No és per a tothom, evidentment, hi ha gent que el pateix molt. Però sí que agrada a moltíssim. A Catalunya tenim una vintena de festivals i el de Sitges fa més de 50 anys que s’està celebrant.
I per què aquestes ganes de patir?
És una manera de desestressar-se. Hi ha gent que fa 10 quilòmetres corrent i hi ha qui es mira una pel·lícula de terror, que al cinema encara són millor perquè tenen un efecte contagi entre el públic. Generen adrenalina, per això tenen tant èxit. Són com una muntanya russa, una manera de descarregar la tensió i l’energia negativa. Fins i tot, quan estic sol a casa mirant-ne de vegades pateixo i ho passo malament.
Però hi continues enganxat.
Sí, com la gent a qui li agraden els thrillers. I, per cert, quan estem en període de crisis, en què la gent ho passa malament, és quan les pel·lícules de terror més funcionen, perquè van bé per gestionar el malestar.
Hi ha límits en el gènere?
És el mateix autor, el guionista o l’autor el que els posa. Però el que no es pot fer, com ha fet el Festival de Sitges amb La mesita del comedor, és dir: “No ens agrada, no la projectem”. Això trobo que no és correcte. Una altra cosa és que en un cinema comercial no la vulguin projectar. És un límit que potser no s’hauria de posar, però que és comprensible perquè vivim en una societat en què tothom té la pell molt fina.
La mesita del comedor és un dels films estrella del festival. Per què ha estat arraconada a cinemes i als Gaudí?
Això us ho explicarà millor el Caye Casas [el director, que presentarà la pel·lícula a l’Imperial]. Va fer una pel·lícula només amb el seu productor de capçalera, sense gaires diners. Va rodar en el pis d’una amiga en 10 dies, de pressa i corrents, però amb bons actors. I un cop rodada, a la majoria dels llocs no l’acceptaven, ni a cap festival generalista ni a distribuïdores a Espanya. Ni al festival de Sitges, on el Caye va guanyar un premi amb Matar a Dios. Ara bé, ha tingut molt èxit internacional. És la pel·lícula mundialment més premiada a festivals de terror del 2023.
Però per què no l’han volgut?
Suposo que pel gènere i perquè és dura. No vull explicar massa, però deuen haver pensat que no és per a tots els estómacs. De fet, es passa bastant malament.
Què et va portar al terror?
Vaig arribar al gènere de terror de petit perquè a casa no em deixaven mirar les pel·lícules, m’amagava a sota la taula per fer-ho. Em feien por, però m’atreien. De més gran, em vaig deixar portar per l’explosió de pel·lícules i festivals. I sempre que he pogut he anat al Festival de Sitges.
