El conflicte entre Israel i Palestina no s’ha acabat. Després d’assaltar la primera plana mediàtica internacionalment per l’escalada bèl·lica del passat 7 d’octubre, la guerra continua deixant milers de morts, sobretot a Gaza, en una confrontació enquistada i d’arrels profundes. Tot que la problemàtica està a més de 3.000 quilòmetres, les implicacions són globals i la voluntat d’actuar ha de néixer a qualsevol racó. Per això, Sabadell ha reunit aquest dijous al Casal Pere Quart dues veus que serveixen per entendre la cruesa sense pal·liatius del conflicte, allunyant-se de la polaritat i amb un desig conjunt: la pau.
La xerrada-diàleg -moderada pel periodista Jordi de Arriba- ha estat protagonitzada per dues activistes del moviment Combatants for Peace (CfP): Iris Gur, israeliana, i Mai Shanin -telemàticament-, originària d’Al Eizariya, a Cisjordània. Totes dues han explicat les seves trajectòries, en origen, oposades, compartint una mirada que permet llançar un missatge unitari: la resistència a l’ocupació, l’oposició a la guerra i la persecució de la pau, des del reconeixement del dolor causat en dos bàndols d’una zona que, històricament, ha viscut amb una narrativa imposada que ha alimentat l’odi i justificat l’escalada.
Dos camins que s’acaben trobant
Mai Shanin va viure la seva adolescència des de la consciència social i la diversitat cultural. La seva mare té nacionalitat israeliana i, el seu pare, palestina. “De petita, mirava per la finestra de casa i només volia ser lliure. Moure’ns sense que ningú ens oprimís ni ens matés. Havíem de jugar un paper en la resistència contra l’ocupació”, repassa. El seu creixent activisme en plena joventut la va portar fins i tot diverses vegades a la presó. “Veia com l’exèrcit destrossava cases impunement. I volia posar fi a això”. La seva família va decidir que marxés a estudiar lluny durant l’etapa universitària, per allunyar-la del perill. Quan va tornar, la realitat continuava sent crua. “Volia aportar a la meva societat, amb tot el que havia après set any fora de Palestina”.
Es va casar amb home israelià i va començar a exercir com a intèrpret en congressos on va obrir la mirada sobre el conflicte, alçant cada dia més la veu. “Vaig tenir contacte amb pares que havien perdut els seus fills a l’exèrcit israelià. Allà, el meu cervell va fer un clic“, recorda com a punt d’inflexió. Va començar a implicar els seus germans en la lluita. “Ens vam convertir en un dels primers grups de palestins que formaven part de la comunitat israeliana no palestina”, diu sobre una barreja d’identitats que, en realitat, hauria de ser natural i tolerada.
Xerrada al Casal Pere Quart sobre el conflicte entre Israel i Palestina | David Chao
Per això, Shanin ha apel·lat a la complicitat dels joves estudiants de Sabadell que omplien la sala enviant un missatge encoratjador. “Sou la columna vertebral del canvi i teniu la força del missatge per arribar a la gent”. No es tracta, emfatitza, de fer una resistència palestina ni israeliana, sinó una resistència humana que acabi amb qualsevol opressió. “Tots els palestins saben que abans de l’ocupació del 48 érem bons veïns. Sempre havíem tingut bona relació, respectant la diversitat religiosa amb bona convivència”, ha expressat, en un moviment transversal que extrapola a altres conflictes del món.
La importància de la narrativa bèl·lica
Des de la perspectiva aparentment contrària ha viscut l’empoderament Iris Gur, integrant d’una família que havia fugit dels nazis fins a Israel. En un petit poble al nord de Tel-Aviv, va créixer en un ambient conservador, on el missatge era diàfan. “La narrativa era que Israel era l’únic lloc possible pels jueus. Que som un petit país envoltat d’enemics, que ens volen destruir. És el discurs que ensenyem a les escoles i que es transmet en famílies com la meva. No culpo la meva mare per la manera com pensa. Va ser refugiada de la Segona Guerra Mundial, supervivent de l’holocaust”, argumenta per entendre les raons.
En el seu cas, el canvi de mentalitat va arribar el 2017, quan la seva filla petita, amb 17 anys, li va dir que no faria el servei militar, obligatori a Israel. “Era la llei. Però allò em va fer reflexionar. M’havia passat tota la vida ensenyant alumnes i fills a formar la seva opinió. Ara no podia ser que no respectés la seva opinió”. Poc després de la conversa, però, la seva filla va ser internada quatre mesos a la presó militar. “Ella volia que fos la seva veu a fora”, voluntat que va despertar un activisme que li va permetre modificar una visió fins aleshores miop i distorsionada.
“Als 52 anys, vaig conèixer per primera vegada una persona palestina”
Es va començar a fer preguntes. Què estava passant fora del seu entorn pròxim? Com vivia la gent ‘a l’altra banda’?. Es va enrolar a un moviment de dones per la pau i va conèixer, per casualitat, una dona palestina gràcies a una amistat de la seva filla. “Ens vam unir molt les dues famílies. Ella també és professora com jo i ara és la meva millor amiga. Als 52 anys, vaig conèixer per primera vegada una persona palestina. Pots viure tota la vida a Israel sense conèixer cap palestí, de Cisjordània o Gaza. Mai hauria pensat que tindria una amiga àrab. Odiava fins i tot l’idioma per culpa de la narrativa que tenim a Israel, fruit de la por”, resumeix.
El discurs també neix, al revés, a l’altra banda d’aquesta frontera, entre els dos mons que avui viuen més distanciats que mai. “Quan vaig anar a Gaza vaig entendre què és viure sota una ocupació, sota una llei marcial. Vaig veure la foscor, la maldat. No podia tornar a viure com fins aleshores”. Durant un temps, la seva nova postura, encara com a directora de l’escola, la va obligar a declarar tres vegades, patint una censura que avui és encara més salvatge. “Després de la massacre de l’octubre, qualsevol que parli a universitats o xarxes socials sobre la gent que està morint, qüestionant el que està passant, serà perseguit. Les persones tenen por de parlar”, sintetitza. Fins que va decidir deixar la seva professió per enfocar-se en l’activisme.
Una lluita transversal
Els dos testimonis són la prova d’unes reticències preconcebudes d’una societat separada per imposició d’un relat basat en el desconeixement.”És molt difícil canviar la situació, sobretot després del 7 d’octubre. L’exèrcit israelià no està format per professionals, sinó que és la mateixa societat. Són nois de 18 anys a qui obliguen a ser soldats. Els renten el cervell tota la seva vida. Em sap greu per ells. Són veïns, fills d’amics meus”, diu Gur.
Combatants for Peace és un moviment binacional. Un grup que ha entès que la lluita no va de bàndols. Només de pau. I de drets humans.
