[Ander Zurimendi]
Gerard Quintana (Girona, 1964) ha publicat La puresa de l’engany (Columna), una novel·la que es basa en la sorprenent història real d’un ciutadà cubà que va arribar a Girona, als anys noranta, suplantant la identitat d’un poeta cubà. Fins que el suplantat se n’adona, es presenta a Girona i destapa el pastís. El cantant de Sopa de Cabra presentarà el llibre el dijous 9 de maig a les 19h al Gremi de Fabricants, acompanyat de l’escriptora sabadellenca Montse Barderi.
Era el teu amic. Et vas sentir enganyat?
No ho vaig veure com una malèvola traïció. No pas… És un engany per poder sortir d’una presó. Així que, per a mi, és un engany legítim. De fet, des que som petits que acceptem l’engany. Sortim al carrer i diem: “visca els tres Reis” i quan descobrim que aquell moment de màgia només és il·lusionisme, ens agafem a l’engany.
Lluís Marco de l’Amical Mauthausen o L’adversari d’Emmanuel Carrère. La farsa és un bon material literari?
Vaig tenir present el cas de Marco i el llibre de Javier Cercas. Marco es va fer passar per una víctima de Mauthausen i durant anys va estar fent un servei molt potent, perquè la seva tasca era denunciar i posar a la llum una sèrie de fets. Però en el seu cas, l’engany no partia d’una necessitat, com el meu poeta Antoine.
No ho vas viure com tothom.
A ningú li agrada sentir-se enganyat. Hi ha ressorts en els quals tothom tanca files. Però jo ho vaig viure d’una altra manera. I que no m’hi pogués acomiadar, em va impressionar encara més. L’endemà que se sabés, vaig obrir la porta de la meva casa i allà hi era el parell de sabates com de casament que li havia regalat. Algú que t’enganya no es pren les molèsties de fer això. El vessant humà de posar-se en la pell de l’altre i veure per què ha passat aquesta “traïció”…
El teu llibre també parla sobre l’educació sexual defectuosa dels homes d’abans… Ets optimista, en com estan pujant els nanos i les nanes d’avui dia?
El meu protagonista (Claudi Careta) té una incapacitat d’estimar. Com passava amb homes de certa generació, era molt patriarcal: el pare et portava a un prostíbul per a iniciar-te en el sexe. M’he trobat molts casos. Avui és diferent: molts joves accedeixen al sexe a través de la pornografia. Ho fem millor que abans, ho fem pitjor? No ho sé, però el tabú es va trencant. Qualsevol mirada enrere ha de servir també per qüestionar el present. Abans si l’home perdia la virginitat sense amor, emprava el sexe com a mercadeig. Però no és gaire diferent del que estem fent ara, amb accés a les xarxes de pornografia. És una mirada crítica amb el passat, però també amb els reptes pendents del present (tot i que ens pensem que som una societat molt avançada).
La teva Girona natal és l’escenari de la novel·la, ambientada en els noranta… Abans tot molava més, que diu la mirada “retro” que està de moda ara?
No crec que qualsevol temps passat fos millor. Però tampoc que qualsevol temps futur serà millor. M’interessa veure el canvi de la Girona que jo vaig viure a una de més gentrificada i també més cosmopolita i més exitosa. Però no com un cas aïllat: és un exemple del que vivim de forma global, amb un paisatge uniformitzat.
Et refereixes a Eivissa, on vius ara? Perceps un xoc cultural entre l’entusiasta autoorgull gironí i el caràcter reservat dels eivissencs?
Entenent el que passa a Eivissa, podem entendre el que està a punt de passar a Barcelona, Girona… Amb una realitat cada cop més dependent del turisme, amb l’arribada dels “expats” a la capital, amb la transformació que jo ja he vist des de fa uns anys a la realitat eivissenca… Tot i les diferències, cada cop ens semblem més. És igual que siguis gironí o eivissenc: si neixes avui en dia, saps que difícilment hi podràs viure a la teva ciutat, quan siguis adult. Eivissa va optar pel luxe, fa 10 anys. I a Catalunya ara volem turisme “de qualitat”.
No volem “motxillers”, ni càmpings barats per la “working class”?
Exacte. I això també té unes contrapartides: l’augment dels lloguers. Si fem una ciutat per les elits, és difícil que no repercuteixi en la nostra realitat. Girona està en un moment de cosmopolitisme i d’orgull gironí, que fins i tot s’ha fet lema (al voltant de l’equip de futbol). I Girona té una vida molt humana, però en pocs anys ha patit una transformació. Si no busquem equilibris, se’n pot anar de les mans.
Com vius la relació entre catalans i illencs? Aquella mirada des de la Península cap a una exòtica Eivissa…
Hi ha pocs quilòmetres, però molta distància. De fet, el mar fa que la distància es multipliqui. Després, també s’agafen les illes com un tot… I no ho són. Les Balears són una construcció artificial. Cada illa és un món, no són illes comunicades. El desconeixement d’un menorquí d’un eivissenc pot ser més gran que la d’un madrileny d’un català.
Així que la gent no és de “ses Illes”…
Encara no he trobat cap illenc que em digui “soc balear”. Diuen: “Soc de Mallorca”. O encara més: “Soc de Sóller”. Eivissa es mou més en l’eix València-Madrid que no pas l’eix Menorca-Barcelona. A més, es veu més com una destinació turística que no pas una realitat on poder viure. I Eivissa, de les Balears, és l’illa on el català és més residual.
Parlant del català: em fa gràcia dir-te que jo vaig aprendre a parlar-lo -en part- amb el disc Bona nit, malparits, de Sopa de Cabra, que em van deixar a primer de carrera. I més concertament amb El far del sud. Però si et dic això, us estic posant als artistes una motxilla massa feixuga, de referents… que no heu demanat?
Per una banda, és plaent quan gent de diversos països et diu que gràcies a la teva música s’han acostat més al català… I és lògic, perquè una cançó és més fàcil de retenir i d’aprendre (fins i tot sense saber del tot què està dient). Però és una responsabilitat poc repartida. Perquè a la cultura i a la música se li posa la motxilla de la llengua, de preservadors de la cultura. Però no passa a tots els àmbits. S’exigeix més a una artista com la Mushkaa, que és una noia de 20 anys, que als empresaris que venen aquí a fer indústria i reben molt de diners per fer automòbils. O sigui que és plaent, però hi ha una sensació de desequilibri i de desigualtat, com si amb nosaltres ja s’estigués cobrint l’expedient.
Entrevista publicada originalment a Diari de Terrassa.
