Josep Tarrés és Doctor en Medicina, especialista en pneumologia i expert en malalties provocades per l’amiant. Fa més de quatre dècades que es dedica a aquesta qüestió, que aquests dies ha tornat a la primera plana informativa. Actualment, és metge emèrit al CAP Canaletes de Cerdanyola. El 2023 va rebre el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona per la seva trajectòria.
El doctor Josep Tarrés, especialista en malalties per amiant | Juanma Peláez
Creu que la crisi de l’amiant és un problema al qual no es dona prou importància?
Ho he vist com una espècie de Guadiana, que apareix i desapareix. La clau és que és una patologia molt clara i molt emergent. La gent té la percepció que és un problema del passat, però no és cert. El problema de l’amiant és present i, desgraciadament, amb molt futur, perquè cada vegada hi ha més fibres d’amiant a l’ambient. Tot i que es prohibís el 2002, se’n va instal·lar moltíssim. El material principal, les plaques d’uralita, estan escampades arreu i s’han fet velles. Això vol dir que el ciment que abans fixava les fibres es va descomponent i va alliberant l’amiant. Desgraciadament, els polítics tenen una mirada curtterminista. Els problemes com aquest, a llarg termini, no s’aborden.
Quin impacte pot tenir en la salut?
Les conseqüències depenen molt de la quantitat de fibres que respires. En una empresa on es fabricava fibrociment, per exemple, el treballador arribava a casa ple de fibres i la família també les respirava en grans quantitats. Això provocava les patologies cròniques: l’asbestosi, l’enduriment del pulmó, les plaques pleurals… A dia d’avui, el problema de l’amiant és que és un agent cancerigen de primer nivell amb tres particularitats que el defineixen. La primera, que el càncer de pleura induït per l’amiant és exclusiu, específic i només es dona per l’amiant. La segona és que mai s’ha descobert un llindar mínim de seguretat davant l’exposició. No sabem per sota de quina quantitat s’està evitant la patologia cancerígena. La tercera característica és el llarguíssim període de latència. Des que les fibres penetren en l’aparell respiratori fins que provoquen la malaltia cancerígena poden passar de 40 a 50 anys. És una problemàtica a llarg termini.
Els casos detectats, doncs, només són com la punta de l’iceberg?
Totalment. Tots hi estem exposats. Les patologies per amiant han tingut tres onades. La primera, amb la gent que manipulava el mineral en qüestió. La segona, amb la gent que utilitzava compostos amb aquest mineral. En l’actual, la tercera, hi estem tots exposats per aquells materials deteriorats que estan fora de llei i fora del seu període de vida útil. Actualment, tota la població està exposada a la patologia de l’amiant. Que no hi hagi dosi mínima de seguretat encara explica més la gravetat. Qui no veu des del balcó de casa una teulada d’amiant? Doncs aquest és un microfocus de contaminació.
El doctor Josep Tarrés, especialista en malalties per amiant | Juanma Peláez
Com podem vehicular això evitant crear alarma social?
D’alarma cap ni una. Si hi hagués llocs lliures d’aquesta patologia podríem pensar que es generés aquesta sensació. Però, avui dia, s’han descobert fibres d’amiant fins i tot a Alaska i a l’Antàrtida. No hi ha cap lloc del planeta que estigui segur. No cal que ens alarmem. Però sí que s’ha d’estar alerta.
Hi ha algun símptoma que ens pugui fer encendre els llums d’alerta? Quines mesures pot prendre la ciutadania?
Símptomes descriptius per descobrir la malaltia no n’hi ha cap. L’única solució és desamiantar el planeta, començant per Catalunya.
Sabadell i el Vallès són zones especialment afectades. Com s’ha d’abordar el procés de desinstal·lació?
La prioritat és treure’l dels llocs on hi ha més futur de vida, és a dir, on hi ha més nens. Escoles i equipaments poliesportius han de ser prioritaris. Dimarts, el Govern català va aprovar el projecte de llei d’erradicació de l’amiant. No vol dir que estigui en marxa i haurà de passar pel Parlament, aturat per eleccions. Però s’està treballant per aconseguir un espai lliure d’amiant i la normativa europea demana que sigui abans del 2032.
No sé si anem per bon camí per assolir-ho.
De moment anem tardíssim i malament. Falta voluntat política, que és imprescindible. Fa més de quaranta anys que sento: ‘no serà per a tant’ i ‘ja ho farem’. Però cal avançar.
Sobretot mirant els més petits perquè no pateixin malalties en el futur.
És un càncer evitable. Si no s’aborda és per desídia. El coneixement mèdic i els mitjans hi són. Falta voluntat política per aconseguir els fons i desenvolupar-ho.
El mapa de l’amiant al Vallès: més de 20.000 tones entre Sabadell i Terrassa
