[Per Jaume Barberà]
Quan la Carmeta vasaber que la beta de vellut sortia de la banda de dalt dels missals, va deixar de fer el ridícul. A Sabadell, a finals de segle XIX, l’índex d’analfabetisme de les dones superava el 90%, i el dels homes, el 60%. Les condicions laborals per a dones, homes i nens eren bàrbares. La jornada laboral era de dotze hores diàries. Després de moltes mobilitzacions i vagues reivindicatives, la van deixar en onze. Hi havia un dia de festa a la setmana i es començava a treballar als deu o dotze anys.
Albà Rosell va coincidir a l’Escola Moderna amb Mateu Morral / Ricard Simó (AHS)
Aquella època no era gens difícil veure, els diumenges a missa de dotze, dones que malgrat formar part de la burgesia, com la Carmeta, es passaven tot l’ofici amb el missal obert però mirant-lo de l’inrevés. No sabien ni llegir, ni escriure, ni coneixien cap lletra.
El pòsit de l’Escola Moderna
Albà Rosell i Llongueras, nascut a Sabadell l’any 1881, fill de filadors, anarquista i mestre de l’Escola Moderna que va posar en marxa l’ensenyament racionalista, va viure aquella època i la relata, amb rigor, en el seu llibre Vidas trágicas. Arran de l’escrit que tractava del llibre Minúcies sabadellenques, també d’Albà Rosell, publicat pel Diari de Sabadell el dissabte 30 de març, l’amic Jordi Serrano em va suggerir un article que parlés d’aquest llibre, Vidas trágicas.
És una publicació en llengua castellana de l’any 1940, editada a Montevideo i signada amb el pseudònim d’Antonio Roca, que narra la vida de dos personatges que van formar part del seu entorn més proper: Mateu Morral i Roca i Francesc Ferrer i Guàrdia. El contingut del llibre desmitifica la personalitat del fundador de l’Escola Moderna i desmenteix molts dels mites que s’han adjudicat a Mateu Morral.
Andreu Castells, a Sabadell Informe de l’Oposició, qualifica Albà Rosell i Llongueras de lerrouxista; en canvi, dins les pàgines de Vidas trágicas, només hi ha crítiques i desqualificacions al lerrouxisme. Es pot llegir que no era res més que “ficción, cháchara, especulación política, vividorismo ocasional con su directa protección centralista” i també parla de: “La relación de Lerroux con los gobernantes de Madrid a quienes servía con sus extremismos fuleros”.
“Van coincidir de joves i més endavant a l’Escola Moderna, on Morral va fer d’arxiver i administrador”.
Potser d’inici, Albà Rosell hauria sentit alguna simpatia per Lerroux, però va esdevenir rancúnia amb el pas dels anys. Albà Rosell va publicar Vidas trágicas i, al cap d’un temps, el mateix text degudament ampliat i corregit amb el nom de Vidas truncas. Els dos títols, doncs, tenen el mateix contingut. La primera part del llibre tracta de Mateu Morral i la segona, de Francesc Ferrer i Guàrdia. Pel que fa a Morral, no hi ha en tot l’escrit cap judici de valor, ni a favor, ni en contra, sobre l’atemptat que va cometre a Madrid el dia 31 de maig del 1906 contra Alfons XIII i Victòria Eugènia, el dia del seu casament. Mateu Morral va néixer a Sabadell l’any 1879, tenia dos anys més que Albà Rosell i van coincidir en la infància i la joventut. De petits van anar al col·legi del senyor Jaume Montblanch, un mestre particular que no ensenyava catecisme. Van coincidir de joves i més endavant a l’Escola Moderna, on Morral va fer d’arxiver i administrador després que, per enfrontaments amb la seva família, principalment amb les seves germanes, deixés de dirigir la fàbrica familiar.
Un ric que passava gana
Albà Rosell explica que Mateu Morral estava prim de tanta gana que havia passat. La seva mare no el reconeixia com a fill seu, estava convençuda que una dida l’havia canviat. Els matins, o esmorzava a casa del seu oncle, o el demanava als companys de classe. També tenia uns èczemes que li supuraven, propis de les classes més miserables.
De ben jove, el seu pare el va enviar a París primer, i a Alemanya després, però amb una minsa pensió. Vivia amb penúries. A la mort d’un dels germans, el pare, Martí Morral, li va demanar que tornés i dirigís la fàbrica. Ho va fer amb encert, però aconseguia augments de sou per als obrers i aquest fet no agradava a les germanes. L’any 1905 va cobrar uns jornals i va desaparèixer. Per tant, no disposava de gaires diners. Sembla que aquell mateix any ja va intentar un atemptat contra Alfons XIII a París. Estava molt influenciat per una jove nihilista russa i, en canvi, sentia gran aversió per Soledad Villafranca, l’amant de Ferrer i Guàrdia. Era un inadaptat que sentia passió pels seus ideals, per uns ideals que no sacrificaria per res. El fracàs amb la família, amb els seus anhels i sense trobar ambients afins, el van fer sentir tan perdedor que no tenia res a perdre. Estava convençut que la desaparició del Borbó portaria a una positiva transformació de la societat. També ho havia intentat el general Prim i també li va sortir malament.
