Ahir ens acostàvema la llibreria Sabadell Còmics en cerca de Django Mano de fuego, el nou i esperat llibre de Ricard Efa (Sabadell, 1976), que es posa a la venda avui. I justament entrava per la porta el repartidor amb els paquets que contenen alguns dels nous exemplars.
El còmic narra la vida del guitarrista gitano Django Reinhardt, amb el qual Efa ja ha guanyat dos importants premis a França i Brussel·les. El llibre pot atraure tant l’interès dels aficionats al còmic militants, com de melòmans i jazzmans que tenen Django com a gran referent europeu. “I no acostuma a haver-hi gaires europeus coneguts en el jazz”, matisa Efa, “però Django inventa un subgènere, el jazz manuix”.
Malauradament, ara per ara no hi ha prevista cap presentació física, a causa de la incertesa. Quan estàs a dilluns no sabem què passarà dimecres. “Esperem que no ens confinin i no tornin a tancar les llibreries, que seria la segona vegada que li passés a Django”, diu Efa, entre divertit i preocupat. “En tot cas, Django no va a cavall de cap moda, així que pot tenir un recorregut més llarg, atemporal”, afegeix.
Ara bé, l’11 de novembre sí que es farà una presentació en streaming, al canal de Youtube de Norma Editorial, juntament amb Dani Nel·lo i l’editor Álvaro Nofuentes.
‘Django mano de fuego’ ja es troba a les llibreries / LLUÍS FRANCO
“No caricaturitzar”
El llibre (a quatre mans juntament amb el guionista Salva Rubio) aborda la identitat gitana de Rubio. “El nostre punt de partida era d’ignorància. Som paios! Quan tractes una cultura que no és la teva, l’important és no caure en la caricatura. I sobretot, no fer-li fer coses que sabíem que no havia fet”, explica Efa. “Hem intentat no fer-ho des d’una perspectiva molt paia, tot i que ho és i cal assumir-ho”.
Tampoc els va resultar del tot senzilla la investigació. “La cultura manuix no tenia gaire tradició escrita, sinó oral. A més, algunes fonts eren contradictòries amb les altres”, diu.
El resultat, però, li va agradar al mateix net de Django, qui també és músic i ha investigat l’època d’infantesa del seu avi. De fet, contactat per l’editorial, va assistir a la presentació de Django main feu a París.
Assimilació cultural
I és que “Django no va ser assimilat a la cultura paia”, sosté Efa, sobre un dels principals intents (en l’àmbit històric) per desmembrar la comunitat gitana. “No va servir la fama per viure com un paio”.
Una altra cosa és que el seu jazz no fos canònic. “És barrejat, tant del que ha viscut familiarment (Alemanya i centre-Europa), amb el París dels anys 20 i fins i tot els gitanos catalans. Es deixa contaminar per les músiques que es troba i li agraden”. Com la vida mateixa.
