Sabadell va tenir un passat d’or amb l’expansió del tèxtil, cosa que va provocar un creixement exponencial de la ciutat en l’àmbit territorial i demogràfic. El resultat: barris perifèrics que acollien la mà d’obra de les fàbriques, unes zones amb deficiències d’equipaments i de serveis bàsics, i molt diferenciades del centre. Ja han passat més de quatre dècades des d’aquell moment, però les diferències entre les zones cèntriques de la ciutat i els barris que l’envolten són encara evidents. O aquesta és la percepció generalitzada.
Segons l’historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Ricard Martínez, acabar amb la segregació urbana només es pot fer d’una manera: “Abolint el sistema capitalista de ciutat”. L’expert considera que aquest model “segrega i configura barris cèntrics privilegiats i barris segregats i desiguals”, i proposa un model alternatiu de ciutat: barris no només per dormir, sinó per viure-hi, amb “mesures com la municipalització de serveis i una gestió col·lectiva. També l’impuls i millora dels serveis i equipaments que s’han anat deteriorant amb el pas del temps”.
Equipaments i serveis
Segons la vicepresidenta de la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell (FAVS), Loli Cebreiro, apropar els barris al centre no és més que una utopia. Considera que “és feina exclusiva del consistori” i proposa mesures com “integrar els pisos de lloguer social repartits per tota la ciutat i no concentrar-los exclusivament als barris perifèrics, per evitar la segregació social i la creació de guetos”. Cebreiro indica que l’impuls de serveis municipals, equipaments i comerç és “bàsic” per fer extensiu el sabadellenquisme a tota la ciutat. “Ens falten teatres i cinemes, equipaments culturals i una xarxa de comerç més potent”, exposa la vicepresidenta de la FAVS. I el sociòleg Adrià Lozano també parla de democratitzar la cultura: “Si s’impulsen les activitats gratuïtes als barris amb més dificultats socioeconòmiques, es fomenta la cultura”, considera.
