[Article de Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]
Un matí d’aquesta setmana, fent un cafè al pati del nostre estudi, comentava amb l’Aleix, soci i company de feina, la reunió del dia anterior amb uns clients. Tot buscant una zona on ja hi arribessin els primers raigs de sol, vam coincidir que havia anat bé, que els clients estaven contents, però que aquell petit canvi que ens demanaven en la distribució de la casa no era tan petit. Ben al contrari del que havíem escenificat a la reunió, necessitàvem un bon grapat de dies extra que no comptàvem per arribar al nivell de qualitat esperat.
Escurant l’últim glop de la tassa, l’Aleix va murmurar: “Una vegada més: dar liebre por gato”. Aquesta idea no és nostra, sinó d’Alejandro de la Sota (citant Víctor d’Ors). El que pretenia dir-nos De la Sota amb la seva enginyosa inversió de la dita popular és que els arquitectes intentem donar més del que ens demanen els clients. Resumeix l’impuls generós (i alhora una mica egoista) d’aquells que fem feines creatives per encàrrec: no només volem resoldre els problemes i desitjos del promotor, sinó aportar alguna cosa millor del que se’ns demana.
Aquest desencaix entre donar una solució estàndard o donar una mica més apareix sovint quan treballem la distribució dels habitatges. Si això passa, és perquè la distribució de les cases (és a dir, la manera com s’organitzen els espais i la relació entre ells) s’ha convertit en un exercici de geometria impossible on s’ha d’encabir el màxim d’habitacions en la superfície més petita que permet la normativa per aconseguir el màxim rendiment econòmic. El mercat immobiliari ens ha acostumat a uns estàndards tan baixos que, quan tenim l’oportunitat de viure com volem, ens fa por.
- Habitatge social a Gavà dels sabadellencs Harquitectes
- Adrià Goula
En cases per a famílies individuals, els canvis solen ser petites modificacions de l’estàndard, però els arquitectes lluitem amb perseverança per convèncer els nostres clients. Ens transformem en hackers de les distribucions convencionals per aconseguir solucions extraordinàries. I allò que és extraordinari, a poc a poc, acaba sent normal. Això va passar fa uns anys amb les cuines obertes i els banys, que han deixat de ser un “quarto petit” per rentar-se i a ser espais més complets. Ara comença a passar amb rebedors generosos que adquireixen funcions d’emmagatzematge i d’aparcament de bicicletes; antics passadissos que es converteixen en zones d’estudi; tocadors amb piques amagades dins d’armaris; o habitacions petites vinculades a espais compartits. Personalment, m’agraden les cuines amb taules enormes, com les de les masies, i les zones d’estar on el televisor cada cop té menys importància.
En habitatges plurifamiliars, el mercat privat segueix pràcticament immòbil. En canvi, l’administració catalana ha començat a proporcionar exemples excel·lents, com l’edifici social al 22@ de Barcelona de Peris+Toral Arquitectes, o el de Gavà, obra de l’estudi sabadellenc Harquitectes, tots dos promoguts per l’IMPSOL (Institut Metropolità de Promoció del Sòl). També les promocions recents de l’IBAVI (Institut Balear de la Vivenda) són un exemple admirat a nivell internacional. Aquestes actuacions acabaran hackejant el mercat de l’habitatge convencional i incorporaran les solucions que proposen, sense necessitat d’explicar que són un plat exquisit de llebre al forn.
Ara que arribem al final de l’article, la pregunta que us deveu estar fent és: i què passa si el client vol menjar gat? M’agrada pensar que els arquitectes ajudem a millorar la societat i que hem de lluitar per trobar millors maneres de viure. Que prefereixo llepar-me els dits amb una bona llebre i que mai aniria a un restaurant on servissin gat.
