María Teresa Fernández de la Vega i la renúncia perpètua

[Jordi Serrano, historiador]  Fa unes setmanes, María Teresa Fernández de la Vega va fer una conferència a Barcelona amb motiu del 45è aniversari de la Constitució, en què va dir que el pacte constitucional es fonamentava en una“doble renúncia”: “La del nacionalismo español al centralismo como forma de organización del Estado, y la de los nacionalismos territoriales a la soberanía originaria y al derecho de autodeterminación.” Fernández de la Vega va ser magistrada,ministra del PSOE amb Zapatero i ara membre del Consejo de Estado. Analitzem quantes falsedats pot contenir una senzilla frase. El primer que hem de dir és que sembla que no va viure la Transició directament tot i haver nascut el1949. Sembla que ha llegit el que va passar en llibres de pèssims historiadors. Vaig néixer nou anys més tard,el 1958, i vaig estar a la clandestina resistència antifeixista militant al PSUC. Potser ella estava preparant oposicions tancada en una casa sense finestres. Situa, d’una banda, el nacionalisme espanyol. Homeeee! A una banda no hi havia un nacionalisme espanyol democràtic,hi havia una dictadura feixista nacional catòlica que havia manat durant quaranta anys cometent un genocidi de classe. Que eren nacionalistes espanyols, això sí. Però la frase amaga la naturalesa del règim anterior que va empresonar i matar de forma terrorista fins al darrer moment. D’altra banda, no hi havia els “nacionalismes territorials.”En primer lloc, què vol dir“nacionalismes territorials” Vol dir que hi ha tres nacions a Espanya a més de la castellana/espanyola? A les eleccions del 1977 i del 1978 el primer partit a Catalunya va ser el PSC i el segonel PSUC, cap dels dos es definia com a nacionalista. Es definien, això sí, com a partits nacionals catalans. Els nacionalistes catalans van aconseguir només 500.000 vots dels tres milions que hi van votar.De fet, Pacte Democràtic (després CiU) va ser el quart partit. Qui reclamava l’estatut a Catalunya i el retorn de les institucions era bàsicament l’esquerra d’arrels republicanes. El PSUC per la tradició comunista d’un partit creat el 1936 i el PSC per l’estela de la gent del POUM, com ens explica Raimon Obiols en el seu llibre de memòries. Els dos partits volien el dret a l’autodeterminació dels pobles. Dret reivindicat per l’Assemblea de Catalunya, és a dir, totes les forces polítiques democràtiques catalanes. Afirma que el 1977-78 els partits catalans van renunciar al dret a l’autodeterminació per sempre més. Homeee! Als pares de la Constitució els van reunir els militars i els van dir:“Fins aquí hem arribat! ”M’ho va explicar directament Jordi Solé Tura. Cal recordar que les corts del 1977 no es van convocar com a corts constituents, fet que invalidaria el seu resultat en puritat democràtica. Però hi ha més, el 70% dels catalans actuals no tenien dret a vot el 1978, molts d’ells ni havien nascut. Com pot ser que es pretengui que els morts manin els vius? En fi, Fernàndez de la Vega a l’informe PISA no excel·liria. Mira massa el mòbil?