A Sentmenat tenim una excepcionalitat que les generacions futures haurien salvaguardat com el Sant Grial: el nostre entorn. Per la nostra situació de cul de sac inserit a la natura, som un espai de privilegi excepcional dins l’entorn metropolità. Per això som mirats amb excepcionalitat també pels planejaments urbanístics: som poble de màxima contenció de creixement, d’especial preservació natural i som part de la reserva agrària de la metròpoli; el graner que d’aquí a menys anys del que ens pensem, matarem per preservar. Per això, fer-hi una variant tenia el sentit que tenia per solucionar un diagnòstic irrefutable: evitar el pas perillós pel centre del poble de 500 camions diaris de totes les mides que en la gran majoria, tenien un destí final: el polígon industrial. Així ho va concloure l’estudi de trànsit fet per l’anterior equip de Govern.
Amb quatre anys de retard, es va presentar fa pocs dies l’estudi informatiu de la variant al teatre del Coro. Sorpresa en majúscules. La nova proposta sacrifica la totalitat del perímetre d’accés a la joia natural per acollir una autopista de pas de Polinyà a Caldes que gairebé passa de llarg del poble. L’estudi coincideix, casualment, amb l’encàrrec del projecte executiu de la variant de la carretera de Caldes de Montbui a Sentmenat que la Generalitat acaba de licitar amb el nyap administratiu que representa recuperar una proposta de fa 20 anys de tràmit caducat.
Però tornem a Sentmenat: la nova proposta envolta el poble en cinturó contra natura a costa d’acarnissar-se pel parc agrari municipal a un radi prou llunyà (injustificable avui dia), que sembla una burla expressa als models actuals contra la fragmentació territorial. I el que és més sorprenent: la via deixa perdre una oportunitat d’or per, no només descongestionar el nucli urbà de camions i dur-los ràpid i directe al seu destí (de Polinyà a l’avinguda central de la zona industrial -Can Clapers-), sinó per ser una catalitzadora econòmica real pel nostre malmès polígon industrial. De fet, l’accés a la zona industrial proposat ara pels tècnics de la Generalitat es fa emulant Indiana Jones; la via passa de llarg del que és l’entrada natural i en pla a la zona industrial, per enllaçar amb el lateral del polígon amb una connexió amb gir de 90º i un pendent descomunal des del Pla de Coloma que els camions hauran de salvar, entusiasmats, amb tirolina.
Tot un sortilegi ben poc atractiu també per a la indústria, amb una ocupació del territori que seria prohibitiu amb el pla sectorial agrari específic del Vallès desplegat. Un simulacre diari de Benvingut Mr. Marshall pels sentmenatencs que podran comptar cotxes des de la Serra Barona on, per sort, s’hi ha adoptat un pas amb fals túnel proposat per l’equip negociador durant la passada legislatura, tot i que inicialment, des dels despatxos barcelonins la trituraven en planxa d’un sol traç.
Així que ras i curt: Sentmenat, que malauradament ja és autopista de pas pels cotxes que venen de Castellar esquivant l’embut de Sabadell, ara ho serà pels de Caldes, per l’altre embut que és la saturada C-59 (de Caldes a Palau-solità i Plegamans). L’estudi ha obviat incloure les propostes presentades al document inicial, l’anomenat estudi d’abast ambiental, treballades entre la Generalitat, l’anterior equip de Govern i la plataforma ciutadana ADENC-PES, que preveien totes elles un accés directe a Can Clapers. En un sorprenent gir de guió, la Generalitat i l’equip de Govern actual fan petar la variant a una petita zona industrial d’assentament il·legal on hi ha Enconfrats Alsina, amb uns històrics interessos no col·lectius denunciats per l’antic alcalde. A prop d’aquest punt, hi ha curiosament el nus de connexió amb la variant de Caldes.
“És una proposta tècnica i nosaltres no hi tenim res a dir”, defensava la flamant alcaldessa en la sessió fent callar el públic, després que un veí atònit preguntés quin era doncs el motiu per fer la variant quan l’equip tècnic de la Generalitat va anunciar que no era la seva competència “fer variants per arribar a polígons, sinó per enllaçar carreteres”. Competència que sí que van estudiar en el document inicial mesos enrere.
Aberrant, quan la solució al problema seria una via curta de cara a barraca fins al polígon. Fa tot just un any i mig, en l’última de les reunions tècniques mantingudes entre Territori i la plataforma ciutadana local, un dels redactors reconeixia la idoneïtat d’una opció ben contraposada a l’actual: “el que té més sentit és unir les dues zones industrials; la de Can Roure i Can Clapers, perquè és el tram directe i més curt i ja hi ha els vials reservats”, argumentava. La política, ja ho sabem, fa virar l’anàlisi tècnica amb un cop de timó quan vol. Però el que posa de manifest aquest galimaties entre Caldes i Sentmenat és que hem perdut el Nord, no tenim model.
Estem segurs que entre tots plegats, seríem capaços d’aconseguir la millor via i fer compatibles tots els usos; econòmics, industrials, comercials, agraris, ambientals. Només així podem aconseguir l’equilibri cost-benefici d’infraestructures tan importants que són irreversibles i que marquen definitivament com serà el territori de demà. Una via acaba sempre transformant tot l’ample del corredor per on passa i especula amb tot: la planificació, la pressió del sòl i el seu ús. Una via que es vanagloria de fer augmentar en milers de vehicles la circulació aliena, en un context de transport públic local dramàtic i davant una emergència climàtica amb topalls que fan suar, no s’ajusta a aquests criteris. Tampoc s’hi ajusten actuacions com les de part de la variant Sentmenat-Caldes, que promou una via paral·lela innecessària quan podria arreglar les corbes de l’actual. Quin poble, doncs, volem per al futur? Sense nord, sense model, no podem mantenir els valors diferencials.