En una societat civilitzada, els conflictes es condueixen en termes de Dret, o d’Urbanisme, ambdós amb majúscula. Els conflictes civils a través del Dret, i els territorials des de l’Urbanisme. I el Dret no són solament les lleis, i tampoc l’Urbanisme són simplement els plans.
El Dret és govern i administració democràtica, amb lleis per descomptat, i tribunals al final. En Urbanisme, és gestió i administració municipal, també són plans i, al final, tribunals vigilant, però els plans tots sols ni es despleguen ni aporten solucions, són simples taulers de joc per a una partida que cal traçar, des d’una estratègia i una acció sostinguda.
El Ripoll fa més de vint anys que encadena plans, anul·lacions i noves promeses de solució. Tanmateix, continua sense existir una oficina de gestió que encarrili els temes, des del manteniment a les activitats productives. I si una iniciativa privada vol fer una acció en aquestes fàbriques, li cal passar de finestreta a finestreta (de Larra a Kafka): de planejament a llicències d’obres i de llicències a activitats, sense un únic cap tècnic ni polític, ni ningú que rebi en termes d’acompanyament de propostes, moltes de les quals han estat positives i en els darrers anys coneixem un reguitzell de fracassos reiterats contra els murs de l’ajuntament.
Si fa anys patíem pels impactes ambientals d’unes indústries dinàmiques (sovint contaminants), avui patim per la decadència de les fàbriques en una natura força rebel. Al llarg del Ripoll hi ha una vintena llarga d’assentaments històrics. Pretendre, com a camí d’endreça, que tots ells segueixin la mateixa i estricta normativa resulta una hipòtesi irreal. Cada emplaçament requereix un tractament específic, no solament en càrregues urbanístiques, també en normes ajustades a cada cas i lloc. Hi ha fàbriques que, embargades per bancs i trinxades, haurien de desaparèixer, n’hi ha d’altres similars, on els accessos a urbanitzar, caríssims, no es faran mai. En aquests casos s’imposa una gestió que les tregui i netegi i es pot adquirir el sòl a molt baix preu, per exemple, tan baix com una simple permuta per una zona verda, per exemple de Ran Roqueta, passada a industrial i tot qualificant de verd la seu del Ripoll. En canvi, a altres emplaçaments històrics els cal un tracte respectuós.
És possible plantejar una frontera radical entre urbanitat i natura, sense una transició conflictiva, sempre que precisament s’ordeni aquest clar tall o mur. I llavors és possible definir una estreta convivència de veïnat, però des de la claredat de la separació. Per exemple, tot plantejant d’accedir a les fàbriques del tram nord per la carretera de Castellar i no pel vial paral·lel al riu. En diversos casos no es tracta de redactar normativa, sinó directament de prefigurar la solució de cada propietat, tot acompanyant-ho amb autoritat.
Un conflicte com l’actual amb tres bàndols, ajuntament, industrials i ecologistes, només és possible perquè han fallat els mecanismes de civilitat que l’Urbanisme pot aplicar. Més que un a conflicte real, assistim a una escenificació d’un fracàs col·lectiu en què cada sector defensa la seva posició, sense haver-se construït els espais previs de diàleg.
L’ADENC s’ha reunit mai amb el Gremi de Fabricants? I l’Ajuntament els ha assegut mai junts? La manca de contacte i de debat és el que explica bona part de la situació actual. L’Ajuntament ha confiat massa en el planejament, però sense exercir una veritable acció de govern. El nou pla ha nascut sense una estratègia compartida, concebut com un exercici estrictament regulador. I el document ara en disputa no és comparable al pas endavant que va fer el Ripoll els anys noranta. Els industrials han actuat amb una prudència excessiva davant l’administració i els sectors ecologistes han convertit la seva oposició en una bandera contundent. Però la realitat és que aquí no existeix necessàriament una confrontació irreconciliable entre desenvolupament i preservació ambiental. Hi havia marge per a l’acord i encara n’hi ha. En l’evidència de la ruïna de moltes de les entitats industrials del Ripoll, vaig assessorar la seva associació uns sis anys, des del 2016 i manifesto el meu fracàs, per la impossibilitat d’un diàleg proper i continuat amb l’ajuntament, sempre distant.
El Ripoll és un espai profundament natural, però també profundament antròpic. En una ciutat de més de 220.000 habitants, natura i urbanitat conviuen inevitablement. No som davant d’un parc natural aïllat, sinó d’un corredor ambiental inserit en una realitat urbana i productiva. Precisament per això, l’objectiu hauria de ser la màxima naturalització compatible amb usos viables en aquest territori.
El contrast entre natura i activitat productiva ha estat una constant al llarg de la història del Ripoll. Convertir aquest contrast en una oportunitat de convivència, i no en una font permanent de conflicte, exigeix lideratge polític, capacitat tècnica i habilitat social. Exigeix sortir dels despatxos, parlar amb tothom i construir consensos.
Per això, la sortida al conflicte no hauria de començar amb un pla, sinó amb una nova manera de governar el Ripoll. Caldria constituir una taula estable de concertació entre Ajuntament, industrials, propietaris, entitats ecologistes i experts; crear una oficina específica de gestió del Ripoll amb capacitat tècnica i executiva; i elaborar un programa d’actuacions cas per cas, que diferenciï clarament quins espais han de ser recuperats ambientalment, quins poden mantenir activitat productiva i quins mereixen una rehabilitació patrimonial singular.
Aquest enfocament no exigeix renúncies absolutes a cap de les parts. Exigeix reconèixer que el futur del Ripoll no es pot decidir des de la confrontació ni des de la simple regulació administrativa. Només es podrà construir des de la negociació, la gestió, això és, amb Urbanisme de qualitat. Els conflictes són inevitables; el que distingeix una bona política és la capacitat de convertir-los en acords i en oportunitats de progrés.