En una fèrria competició amb la nit de Reis, la nit d’avui, per mi, guanya la palma a millor nit de l’any. Midsummer, la nit que la primavera es fa estiu. La juntura preciosa entre la festa cristiana i l’ancestral festa pagana, i re de pirotècnia, sinó el significat màgic de cremar les coses dolentes per purificar-ho tot (el poder atàvic del foc, és clar). I llançar quatre piules a la foguera i saltar-la i brindar amb cava i amb coca de crema ben tard perquè no s’ha fet de nit fins a les tantes i fa la millor temperatura de tot l’any. Només això podria competir amb una cavalcada de Reis, diria.
I, un cop més, cal donar gràcies a qui sigui per haver-nos fet catalans, em sembla. Un deute no sé amb qui, però que mai podré acabar de saldar, que vesso d’agraïment.
Però em nego a quedar-me en aquest preciosisme del record i la identitat (que no el nacionalisme, encara), no. Intentaré colar una mica d’opinió: per mi Sant Joan no té re a veure amb trons ni traques ni coets ni re, que n’hi ha prou amb una petita foguera amiga i controlada, que si podem evitar que els gossets ho passin malament i reduir el risc d’incendis forestals (que, aquest any, amb sequera i onades de calor, hem de vigilar especialment), tan millor.
Una altra de les grans virtuts, també, em sembla, és la gran gràcia de la festa de temporada. Encara no sembla una festa del tot domesticada. Encara hi ha fum, soroll, improvisació, gent al carrer. Encara hi ha alguna cosa de ritual antic que resisteix sota les capes de patrocini i consum que han acabat cobrint gairebé totes les altres celebracions. I dic ritual antic amb tota la mala llet: ens agrada pensar que hem superat les supersticions dels nostres avantpassats, però arriba la nit de Sant Joan i tots acabem fent exactament el mateix que ells, que és reunir-nos al voltant d’un foc i actuar com si el calendari tingués ànima. Sumat al fet que és una de les poques dates que encara no depenen d’un descompte comercial ni d’una campanya publicitària. Depèn del sol. Depèn del fet que avui és el dia més llarg de l’any i que, a partir de demà, imperceptiblement, tornarem a perdre llum. I no és bonic, tot plegat?
Sant Joan és que ens recorda que, malgrat els algoritmes, les pantalles i les presses, encara vivim sota el mateix sol que vivien els nostres avantpassats. El sol que ens il·lumina, sí, però sobretot ens escalfa i ens condiciona la identitat i fa que aquest tros de terra sigui un verger florit i que aquest mar nostre sigui tan agradable i ens dona un clima suau i uns dies llargs. El sol que els egipcis ja veneraven i per a qui els grecollatins tenien una deïtat específica, poderós Apol·lo. El sol que ens fa qui som i que, per una nit, ens força una mica a actuar en conseqüència.
Potser la modernitat consisteix a deixar de creure en els déus. Però sospito que ningú no ha aconseguit deixar de creure del tot en les estacions, per molt que els científics diguin que el canvi climàtic les desdibuixa. Per això continuem celebrant Sant Joan. No perquè pensem que el foc ens purificarà ni que el sol necessiti homenatges. Ho fem perquè, en algun lloc molt profund, encara intuïm que la vida humana necessita marcar el temps. Necessita distingir els dies normals dels dies extraordinaris. I avui és extraordinari.