Dins del vertigen terrible que em fa anar-me’n a viure nord enllà, com diu l’Espriu, i davant de la frustració constant que és no poder créixer ni ser valorat i viure en un infern fiscal quan soc a casa, el millor lloc del món, admiro moltíssim la gent que ha tingut la valentia d’anar-se’n a un lloc nou, lluny de casa, a llaurar-se un futur i un prestigi, però ho admiro des d’una certa llunyania, des del saber que jo no en seria capaç. I no tant per trobar a faltar els meus, que també, i el nostre poble preciós i les seves tradicions, és clar, i el buit que em suposaria no poder fer servir el català cada dia, que això també pesa. El que més m’angoixa davant d’aquesta possibilitat cada cop més real de marxar amunt és no veure el sol. Que fins i tot aquí, quan plou durant més d’un dia seguit, ja m’agafa un mal humor increïble, imagina’t si no tingués accés directe al sol durant tres (quatre? cinc? sis?) mesos sencers. “T’hi acostumaràs!”, m’animen els meus, i jo no confio en mi tant com ells.
L’oportunitat de marxar és preciosa, i ja no penso en allò que deien els polítics del “desagraïment intrínsec que carrega la decisió de produir en un país que no és el que t’ha format”, però l’abisme cultural que em separa del lloc on he d’anar a caure i, sobretot, l’abisme climàtic, francament, m’acovardeix.
I admiro la gent que ha marxat no per les seves superfeines ni els seus sous superiors ni per la valentia, així en general, de marxar sense re i no per un viatge passatger sinó per establir-s’hi. No els admiro tant per això com per la seva capacitat de desenterrar les arrels i no morir durant el trasplantament. És que jo soc una flor molt més feble en lloc d’un roure fort? Soc un pi mediterrani que aquí sobreviu on sigui, però que si el vols plantar lluny del mar no t’aguanta ni cinc minuts? No ho sé. Potser acabaré marxant. De fet, cada dia sembla una possibilitat més real. I no em moriré, espero. De fet, segurament els meus tenen raó i m’acostumaré al fred, a les tardes curtes i a aquest cel gris que ara em sembla inhabitable. Els humans tenim una capacitat extraordinària per acostumar-nos a gairebé tot. Però hi ha una cosa que em nego a considerar anecdòtica: la sort immensa d’haver nascut aquí. En aquest racó de Mediterrani on el sol surt gairebé cada dia i on encara puc viure, estimar i discutir en la meva llengua. Aquest lloc on acabaria tornant, innegociablement. Pot ser que només ens adonem del valor d’una terra quan comencem a fer números per abandonar-la?
I potser aquí hi ha una idea que em ronda des de fa temps. Hem convertit la capacitat de marxar en una mena de virtut contemporània. Com més lluny te’n vas, com més internacional és la teva vida, com més aeroports acumules i més països has habitat, més èxit sembla que tingui la teva biografia. I està bé. De debò que està bé. El món sencer és patrimoni de qui s’atreveix a explorar-lo.
Però de vegades em pregunto si no hem començat a menystenir una mica els qui es queden. Com si arrelar fos menys noble que moure’s. Com si estimar obstinadament un lloc concret fos una falta d’ambició. Com si voler envellir allà on has après a caminar fos una renúncia i no una elecció.
Potser per això m’incomoda tant la possibilitat de marxar. No perquè no vulgui descobrir altres llocs, sinó perquè sé perfectament quin és el meu. Sé on m’agrada que es pongui el sol. Sé quina olor fa l’aire abans d’una tempesta d’estiu. Sé en quina llengua penso quan estic content i en quina llengua em surt demanar ajuda quan les coses van mal dades. I sospito que tot això val més del que ens pensem.
Ja ho veurem. Potser acabaré fent les maletes i escrivint aquesta mateixa columna des d’un país on es faci fosc a les tres de la tarda. Potser descobriré que la nostàlgia exagera i que el cel gris també té les seves virtuts. Però si algun dia marxo, serà precisament perquè sé on és casa. Perquè només troba a faltar alguna cosa qui abans l’ha estimada.